06/08/2021

Model de guerra fracassat

2 min

Era qüestió de temps que ens arribassin els crits de socors demanant ajuda per a la pobra gent de l’Afganistan. Es tracta d’un altre cas d’intervenció dels EUA a casa d’altri per imposar-hi l’ordre occidental. Alguns anys després de confirmar el fracàs de la missió, les tropes nord-americanes abandonen el territori envaït i deixen la població a la lliure disposició de qui havien combatut.

La guerra del Vietnam va consolidar aquest model d’intervenció. Els EUA lluitaren vint anys contra el Vietnam del Nord, amb una mortaldat d’entre quatre i sis milions de persones i més d’un milió de refugiats, amb una terra arrasada amb napalm i tota casta de químiques destructores (entre tres i quatre milions de vietnamites estan discapacitats per culpa dels herbicides, que, a més, esterilitzaren enormes extensions de camps de cultiu), bombardejos superiors en tones als dels EUA i el Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial... Les tropes dels EUA abandonaren el país asiàtic i el Nord va poder imposar la seva llei a tot el país.

Aquest model és el mateix que s’aplica a l’Iraq. Bush Jr aconseguí donar caràcter internacional a la seva guerra gràcies a la coalició amb el Regne Unit i altres països, entre ells l’Espanya de J.M. Aznar. Entre el 2010 i el 2011 les tropes nord-americanes abandonaren l'Iraq, i hi deixaren com a herència una guerra civil i l’augment a escala mundial de l’integrisme islàmic.

Vint anys haurà durat la presència de tropes nord-americanes a l’Afganistan. La diferència és que es tractava d’una guerra 'legal', no com la de l'Iraq, amb la participació del Regne Unit i altres països –l’Espanya de J.M. Aznar també hi ha tingut un paper irrellevant– i la de l’OTAN. Vint anys de guerra i un poder militar esfereïdor no han bastat per imposar un model polític occidental a les cultures del país. Els talibans recuperen territori i llancen atacs ferotges contra ciutats i comunitats fins ara protegides pels EUA. La catàstrofe humana (mal dita “humanitària”) hauria de commoure el món sencer, si no fos que les víctimes són persones (entre les quals vells, dones desemparades i nins) musulmanes.

Per això ja sabíem tots que d’un moment a l’altre se’ns demanaria ajuda a través de les organitzacions que miren de pal·liar el dolor d’aquella gent. No respondre-hi seria abdicar la nostra condició humana.

Guillem Frontera és escriptor

stats