Model de canvi
En aquest article he capgirat conscientment les paraules del títol que l’encapçala bàsicament perquè si l’hagués titulat ‘canvi de model’ ja ningú l’hauria llegit. Crec que hi ha una sensació generalitzada de cansament i avorriment de sentir a parlar del canvi de model a les nostres illes. Cansats de debats, articles i anuncis de l’estil de “Balears necessita un canvi de model (com a afirmació o amb un signe d’interrogació al darrere); Es pot aprofitar la pandèmia per canviar el model? És realista plantejar un canvi de model? Quina hauria de ser l’estratègia per fer un canvi de model? ....”, i així fins l’infinit des de fa anys i encara ara. Debats que se sumen als anuncis amb aroma de precampanya electoral, en els quals els partits –majoritàriament d’esquerra, alerta amb el canvi de model de la dreta– utilitzen ‘la imperiosa necessitat d’optar per un canvi de model’ per omplir un discurs que, alhora de la gestió política, no es materialitza en absolut en un canvi de res vertaderament de calat, sobretot res que impliqui tocar el turisme en aquest model econòmic nostre tan sacralitzat.
Hi ha qui confon –expressament o per confusió d’altra banda més que lògica– canvi de model socioeconòmic amb canvi de model turístic, i en cas de centrar les qüestions en el model turístic, molt sovint el debat només arriba a discutir si hem de triar entre turisme de gatera o espiritual, hotels o habitatge vacacional, en paquets via touroperadors o turisme instagramer, de proximitat o Brexit enllà, si hem de fer certàmens literaris en hotels de cadenes destroyers o si ens hem d’adaptar a les noves demandes del nou format de turista, que ara opta per ‘l’experiència genuïna’, menyspreant les massificacions en espais turístics madurs, per anar a massificar els espais que es continuen promocionant com a verges i buits en les campanyes de promoció turística del nostre govern de torn. En definitiva, donar voltes a temes menors que no toquen el quid de la qüestió: rebaixar la intensitat de la indústria turística en una economia que necessita urgentment començar a reforçar altres sectors, deixant enrere el sector dels serveis, invertint en formació, innovació i reforçant el paper públic i comunitari en la gestió de serveis bàsics essencials. Això és capgirar el pes de la balança i deixar de dir que tanmateix aquí tot depèn del turisme i punt, com si això, com del capitalisme, no es pogués transcendir, evolucionar i superar.
I és que la mala notícia és que tanmateix el canvi vindrà sí o sí. La realitat dels desequilibris ecològics com la crisi climàtica o les pandèmies globals, l’exhauriment del petroli barat, o la cada cop més complexa i convulsa realitat geopolítica a escala global, s’imposen als desitjos d’alguns de continuar sent la principal destinació turística de la Mediterrània i d’aquells que s’escarrassen encara a apostar per continuar possibilitant i augmentant un flux ingent, i sempre en augment, de turistes a escala planetària.
Així, més que de canvi de model –per no cansar el personal i que desconnectin immediatament–, potser convindria començar a pensar quin model de canvi propiciam i aquest model ha de ser un que necessàriament, acompanyi els canvis de les regles del joc ecosistèmic a escala planetària que ja s’han iniciat. Convé pensar seriosament i sense demora quin model de canvi adoptam perquè el canvi és ja inevitable. I hem de decidir si apostam per un tipus de canvi que s’adapti a la realitat canviant, cada cop més adversa, entenent 1) que aquests canvis han vingut per quedar-se, 2) que les respostes i l’adaptació a aquest canvi no ha de pretendre en absolut recuperar una coneguda ‘normalitat’, que no per coneguda implica que sigui bona, més aviat tot el contrari, i 3) que, o posam la justícia social, la redistribució de la riquesa i la justícia ambiental com a criteris indispensables d’aquest model de canvi, i.e. transició, o la realitat serà cada cop més violenta, excloent, precària i injusta. O bé, hem de decidir si adoptam un model de canvi en fals, que només impliqui canviar la superficialitat de les coses, el discurs, el relat i les paraules deixant que, per davall, tot continuï regit per les regles dels sistema de producció actual, però pintat de verd, lila o els colors que facin falta. Un model equívoc certament, i abocat a un fracàs estrepitós que acabaran pagant les capes més vulnerables de les nostres societats, i encara més les del sud global.
Cal apostar per un model de canvi que es diu transició ecosocial, enfocat a la resiliència i sostenibilitat (però no del capital, sinó de les persones i els recursos), i aquesta transició no es farà tota sola, requereix polítiques actives amb lleis que dibuixin nous marcs de prioritats i valors, amb inversions públiques estratègiques –reforç dels sectors primari i secundari, serveis públics de gestió pública, deconstrucció litoral, formació, renda bàsica, plans estratègics de transició laboral, etc.– i desinversions públiques necessàries –promoció turística, carreteres, ports i aeroports, etc. O començam ja a transitar o el model canviarà a cops cada cop més difícils de sostenir – social i ecològicament– i cap a escenaris gens desitjables.
