Les Illes viuen una situació de risc. L’aposta política, durant dècades, pel monocultiu turístic com a principal motor econòmic de les Illes ens ha abocat a l’extrem que tota l’illa s’explota turísticament per donar resposta a les exigències de la maquinària turística. La saturació és real i evident en el dia a dia, i envaeix i degrada tots els racons de l’illa i els recursos naturals de què disposam, abocant-nos a situacions límit pròpies d’un col·lapse ecològic i també social.
Els recursos hídrics pateixen situacions de sobreexplotació que provoquen problemes d’abastament d’aigua que històricament s’han suplit amb les costoses (tant econòmica com ambientalment) infraestructures de dessalinització. Les infraestructures de depuració no donen l’abast perquè no han estat dissenyades per gestionar les aigües brutes d’aquest creixement incessant de població -resident i flotant- que tenim avui dia i que s’arriba a duplicar a les puntes de l’estiu.
Els espais naturals estan sotmesos a pressions que n’acceleren la degradació, un increment de pressió que no ve acompanyat de les mesures adequades per ordenar-lo, contenir-lo o limitar-lo. La manca de mitjans per a informació i vigilància és un dèficit crònic als nostres espais protegits que fins avui no s’ha esmenat.
Som incapaços de regular activitats com els fondejos, a l’estiu, o els cotxes de lloguer que, juntament amb un dels parcs de vehicles per habitant més alts de l’Estat, saturen les carreteres; no podem incidir en el número de vols que diàriament operen en un aeroport que és competència de l’Estat, amb les conseqüències de renou i contaminació derivades del trànsit constant d’avions per damunt dels nostres caps; no hi ha mitjans per envestir les ofertes il·legals d’allotjament (en cases i hotels); som incapaços de frenar el procés de reconversió de la ciutat en una ciutat-escenari, i de l’illa en un parc temàtic; el desplaçament de les persones residents i els desnonaments fruit dels processos de gentrificació que s’estenen a tot el territori, provocats per la mercantilització turística dels habitatges, l’especulació i l’absència de polítiques reals d’habitatge han generat un problema greu de dret d’accés a un habitatge digne a un preu raonable.
Ens trobam davant la darrera envestida que suposarà la urbanització definitiva del camp amb l’esclat dels usos turístics vinculats als habitatges en parcel·les de 14.000 m2, etc. amb tot el que això comporta de pèrdua de sòl fèrtil per a usos primaris. Es construeixen piscines arreu, s’urbanitzen els carrers de fora vila i es produeix un desplaçament de l’activitat primària -i en molts casos, també de les persones que la desenvolupen- a causa de l’activitat turística.
Tenim damunt de la taula dues lleis valentes que plantegen nous paradigmes pel que fa a la gestió dels residus i de l’energia, resolta fins ara sempre amb un increment de les inversions i infraestructures privades, monopolitzades i convertides en negoci: per una banda, Tirme, concessionària de la gestió dels residus a Mallorca, que ha impulsat la incineració com a negoci (més del 60% dels residus que es produeixen) externalitzant els costos i les problemàtiques ambientals i de salut a la població resident; i, per una altra, Endesa (grup Enel) amb les centrals elèctriques contaminants que fins ara han suposat la major part de la producció energètica a les Illes a partir de carbó, fuel i gasoil. Ambdues lleis i els seus lloables objectius de disminuir i racionalitzar la producció de residus i consum energètic veuran fracassada la seva incidència real si la pressió demogràfica d’aquestes illes continua escalant posicions a causa de de l’actual densificació turística.
Són algunes de les conseqüències, més que paleses, de l’actual model que, en comptes d’assumir-se en l’agenda política i posar com a prioritat, es volen minimitzar -quan no negar- per tal de continuar alimentant un model econòmic que ens converteix en una societat dependent i vulnerable.
