Misèries de la política
Junts formalitza ara el trencament de l’acord pel català, que de fet no va durar ni una tarda. Feta la foto, feta la trencadissa. S’havia arribat a una entesa raonable amb el PSC i comuns que marcava una via adequada a la lògica del moment en què estem. Però no és aquesta, la qüestió. Les causes dels embolics de l’espai sobiranista són d’una altra naturalesa. En part, conseqüència de viure sota una coartada: l’apel·lació permanent al “si fóssim independents...” que fa de les quotes de poder l’únic horitzó estratègic. “Si fóssim independents tot aniria millor”? Potser sí, però no ho som ni hi ha cap raó objectiva per pensar que ho siguem a curt termini.
Mentrestant, què? Ja ho veiem, la més primària lluita per les posicions de poder. El pacte Borràs-Turull és un intent de neutralització de contraris de destí perfectament previsible, mentre altres figures queden a l’espera per entrar en escena amb el camí desbrossat. Què mou l’estratègia ara mateix? Les pròximes eleccions municipals, on Junts s’hi juga molt en el pla de la implantació territorial. I la seva carta és la sobreactuació independentista, per intentar convèncer que ells són els autèntics, sense altre objectiu que acorralar Esquerra acusant-la de debilitat i submissió a Madrid. Però què ofereixen als ciutadans? Soroll. L’enemic és a casa i és l’hora de les travetes. Qui se’n cansarà primer? Tots sabem que el poder és l’objectiu de qui fa política. El problema és quan l’al·licient (manar) es converteix en fi i destrueix l’estratègia. A l’esquerra pren una forma clàssica: la psicopatologia de les petites diferències. La impossibilitat d’entendre’s entre regnes de taifes, sovint estructurats al voltant de personatges engolats que converteixen minúcies en profundes discrepàncies ideològiques per miserables quotes de poder i vanitat. En aquest estadi estan ara mateix els grups a l’esquerra del PSOE a Espanya, incapaços d’articular una estratègia consistent per afrontar els pròxims embats amb la dreta, com es veu a Andalusia, mentre la confederació d’esquerres ibèriques, que semblava que amb Yolanda Díaz podia superar la lleugeresa orgànica d’Unides Podem, no acaba d’arrencar.
Misèries de la política que posen molt difícil als ciutadans el vot de confiança democràtica i deterioren les institucions. Davant de l’embat d’unes dretes radicalitzades no es pot jugar: cal fer política.
