Mirar cap endins
Vivim en un món on tot mira cap enfora i superficialment. Vivim per mostrar el que feim a través de la multiplicitat de xarxes socials que mostren una imatge en dues dimensions que transmet un fals relat de felicitat. Imatges sense sentit (més enllà d’acontentar el delit estètic de la mirada aliena) i sense sentiments, tot i que les farcim d’eslògans suggerents, atractius i envejables. El que feim amb les nostres vides ho feim amb els territoris que habitam, i més en aquesta societat hiperturistitzada en la qual vivim. Mostram cales verges, espais (reduïts) de natura suposadament indòmita, imatges suggerents que esperam que es comparteixin com a “experiències” que cal ser viscudes per poder posar en valor la vida de cadascú i, tanmateix, som incapaços de, en ser-hi, anar més enllà de la superficialitat de la imatge de la qual després presumirem. Hem deixat de saber contemplar perquè només volem atrapar i encapsular per després mostrar. I això mou una quantitat ingent de diners en un món de persones cada cop més alienades, que vesteixen la insubstancialitat amb relats fets amb imatges per por de ja no saber recordar. Perquè els records que perviuen i marquen el transitar per aquesta vida són els moments de vida viscuda des de la consciència del moment i no els acumulats en fotos digitals que, un cop compartides, no ens preocupam ja ni d’ordenar.
Vivim cap enfora i també plantejam així les societats. En un moment tan crucial com el que viu la història de la humanitat, no ens hem llevat del tot les cucales que no ens deixen veure la vertadera complexitat de la realitat que ens ha duit fins aquí. Volem creure que és una cosa puntual, que es transcendirà i tot continuarà com abans, però amb un nou relat/producte que ens alleugi pensant que ara sí que sabrem valorar l’essencial i advocarem pel suport mutu, la cooperació i la restauració de l’ecosistema que hem malmenat, els vincles i tot allò humà que hem convertit en mercaderia deixant de saber-ho viure. Són molts els que s’aferren a aquest relat i es diuen a ells mateixos que van bé, que estan en el camí, que tot anirà bé i que només cal recuperar el punt de partida de la pandèmia i recuperar l’activitat econòmica perquè tot continuï rutllant –la classe política, per exemple.
Però fins i tot els que s’esforcen a transmetre i, fins i tot, fer veure que es creuen aquest relat al qual s’aferren més aviat per desesperació saben que això és fer-se trampes al solitari. Que és més que probable que, tal com funciona aquest món nostre, tot aquest episodi serveixi per accelerar el col·lapse, intensificar la violència implícita al propi sistema i deixar unes societats i uns territoris cada cop més devastats, en una espiral d’exclusió perversa en què evidentment guanyaran els rics. Ens cal una dosi ingent d’honestedat per entendre la gravetat i transcedència del moment actual i agafar valor per no escapar de la crua realitat, mirant cap endins i asserenant l’ansietat que genera ser conscients de la incommensurabilitat del monstre que hem creat.
Cal mirar cap endins de nosaltres mateixos per trobar-nos de cara amb la nostra vulnerabilitat i, com a societat, entendretambé la necessitat de mirar cap endins del territori que habitam i la complicitat amb aquest que necessitam recuperar. Ens cal deixar de pivotar la nostra economia en intentar vendre’ns millor als mercats o ser més apetibles per al sacrifici col·lectiu al capital que tanmateix no ens salvarà. Cal mirar cap endins i entendre el valor real del territori que habitam, la riquesa que ens ofereix per sostenir-hi la vida, enfocant les forces en la regeneració dels recursos i la riquesa natural i diversa de la qual depèn la possibilitat de vida, ara i en el futur. Deixar de pensar en els interessos de la internacionalització dels nostres productes i de nosaltres mateixos com a “destinació de consum per vacances” per donar-hi valor afegit. El valor real de la producció ha de ser generar aquí el que necessitam per sostenir aquí les nostres vides i les de les futures generacions. Deixar de vendre’ns a l’exterior i emprendre el camí de la reconfiguració del nostre teixit productiu i el treball que generam, invertir en la formació i els sabers col·lectius que ens donin autonomia com a societat, entenent a més l’impacte global insostenible de la nostra manera de viure i, fins i tot, d’algunes de les transicions (energètiques i digitals) que ara es venen com les solucions definitives per assolir la sostenibilitat aparent de la nostra societat que, una altra vegada, manté les cucales posades per no veure-hi més enllà de la realitat de les nostres societats de privilegi i de les classes privilegiades dins aquestes societats de privilegi en un món global.
Cal relocalitzar, refocalitzar, redimensionar, regenerar, recircular, reequilibrar, reconvertir, reconstruir i reestructurar unes societats i individus massa acostumats a vendre imatge insubstancial. Cal mirar cap endins, trobar el buit real i afrontar l’angoixa de saber-lo cert per, des de l’honestedat més absoluta, començar a avançar per construir uns fonaments nous, equitatius i justos per a una transformació cap a societats que han de tenir com a únic objectiu preservar la vida, ara i en el futur, en unes condicions de vida digna per a tothom –sabent-nos eco i interdependents–, aquí i més enllà.
