El ministrable

Hola, bon dia. Sí, soc jo. El ministrable. El que sortia ja a les primeres travesses. En un digital i en un diari de paper. Amb foto i tot. Ho donaven per fet. Estava ben posicionat, deien, i a mi també m’ho semblava, ves què he de dir. Soc home de partit des del primer moment, discret, disciplinat, jo diria que ben preparat. No he penjat mai cap estirabot a twitter, tinc una conducta pública i privada sense màcula. Això dijous de la setmana passada. Em va fer il·lusió, tot i que ningú no m’havia trucat per oferir-me res, ni tan sols insinuar-m’ho. Però si ho van publicar potser és que això formava part de la cerimònia. Primer ho deixen anar, ho filtren, recullen les impressions entre la resta de companys i l’opinió pública, i encabat ho confirmen i bingo. Aquesta era la meva esperança. No vaig gosar trucar a ningú del partit perquè em diguessin el què. Divendres la cosa va començar a canviar. Deien que també sonava un altre nom, el de fulano. Que no és per dir, però ni a la sola de la sabata. Que s’ho estava rumiant. Això em va alarmar: si s’ho rumiava és perquè hi havia una oferta en ferm. Però ja se sap: no n’has de fer cas. Igual forma part del protocol. La tria, perquè després sembli que el procés ha estat més reflexionat. Tenia el telèfon a la vora, sempre carregat. Ningú no trucava. Dissabte deien que durant el cap de setmana s’aclariria tot. Bé. El meu nom encara sortia, però un d’entre tres, i tenia la desagradable sensació que no m’havien eliminat de la terna per pietat. Tot i això, encara vaig estar pendent del telèfon tot el diumenge. Vaig anar d’excursió amb la família a la muntanya i la meva principal preocupació era tenir bona cobertura. Diumenge al vespre ja vaig veure que no. Millor. Massa responsabilitat. A veure d’aquí a quatre anys.