OPINIÓ

El mínim comú denominador de la misèria

Reconec sense embuts que el cos em demana parlar del lamentable espectacle d’aquesta setmana al Parlament. Cerc i recerc, entre el caramull de notícies que m’envolten, i no aconseguesc defugir d’aquest magnetisme que té el més mínim comú denominador de la misèria humana. És la morbositat, el recurs que du els mitjans de comunicació a l’èxit d’audiència i al fracàs d’una professió que s’obliga a augmentar les dosis de barroeria a mesura que el cos social s’immunitza. La llegenda urbana diu que tots som addictes al canal 33 i que, dels diaris, el primer que llegim són les anàlisis. L’estadística ho contradiu amb escreix. Em cal aregar la bístia que gaudeix de rebolcar-se en el soll, però no puc oblidar el deure d’explicar que s’hi ha rebolcat una quantitat humiliant dels nostres representants polítics. Uns que obliden els interessos del seu partit, perquè només ha estat un instrument; d’altres que els posen per davant tot, perquè és el seu millor pla de pensions. I tots, absolutament tots, actuant com si l’exemplaritat no fos part del contracte que tenien amb la ciutadania i obviant que d’ells depèn, en gran mesura, el prestigi d’unes institucions poc arrelades. Me n’afluix de triar per no prendre, dels dallons d’un poden penjar l’altre, no s’ajunten que no s’assemblin i dotzenes més de sentències populars poden configurar el guió del que hem vist i, el que és pitjor per a la credibilitat institucional, de com s’ha percebut per la ciutadania més polititzada. En aquests casos, potser és una sort que siguin pocs els ciutadans coneixedors de les misèries; i menys encara els que senten frustrada l’esperança que aquesta vegada, amb noves formacions, fos diferent.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF