Mikis Theodorakis: l’apoteosi (1976)

De la crònica de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) a l’Avui (19-XII-1976) sobre el primer recital a Barcelona de Mikis Theodorakis (Quios, Grècia 1925 - Atenes, 2021). Era l’endemà del referèndum per la reforma política en una Catalunya mobilitzada al crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Theodorakis va morir avui fa vuit dies.

“Queda prohibit arreu del país reproduir o interpretar cançons del compositor Mikis Theodorakis. Qualsevol ciutadà que transgredeixi aquesta ordre serà jutjat segons l’estat d’excepció militar”. Era el juny del 1967 i els coronels grecs autors del cop d’estat feixista, que cinc setmanes abans havia imposat la raó de la força a la força de la raó anul·lant totes les garanties democràtiques i palesant la seva voluntat dictatorial, feien evident el caràcter eminentment revolucionari de l’obra de Theodorakis que passava a ser objecte d’una persecució implacable. No era gens estrany, com ho vam poder comprovar novament divendres passat a la nit amb motiu de la gran actuació que el músic grec i la seva gent ens oferí al Palau Municipal d’Esports de Barcelona, davant prop de set mil espectadors que van acabar sent, ells també, protagonistes d’una gran festa solidària, en el decurs de la qual els pobles grecs i català ens agermanàrem a través de les cançons i la música de Mikis Theodorakis, testimoni i exemple d’artista popular i combatent per la llibertat. Com va escriure François Miterrand, “en el cas de Theodorakis no cal evocar l’art compromès puix que és el compromís polític el que alimenta la seva música no a l’inrevés; tota la seva obra és combat o música de combat”. I ho va ser molt especialment en el seu debut en el nostre país, en un recital que va durar prop de dues hores i mitja sense cap descans, i que va finir entre l’apoteosi general en un homenatge popular i vibrant al lluitador antifeixista, l’home que als seus cinquanta anys té tot un historial de més de trenta-cinc anys de combat polític constant en el qual la música ha tingut i té un paper particularment destacat. [...] Partint de les arrels més profundes de la música popular i tradicional grega -són evidents, per exemple, les influències dels salms de la litúrgia bizantina i dels cants populars demòtics i laics-, Theodorakis ha bastit tota una obra gegantina i immensa, testimoni exemplar de tota la seva manera de fer. Alt, apassionat, fogós. amb els cabells arrissats i com de lleó volant sempre al vent, Theodorakis és un home que es lliura totalment a la recreació constant de la seva pròpia música, obstinadament atent i alhora absent, captivant els seus intèrprets i tot el públic, i creant una atmosfera de comunicació que voreja gairebé la possessió i que permet tot un tractament insòlit de la seva música: cants d’exili i de lluita, himnes, marxes, musicacions de poemes de Iannis Ritsos, Pablo Neruda i Federico García Lorca. [...] A l’escenari s’agermanaven les banderes grega i catalana, en una demostració inequívoca de la solidaritat entre dos pobles que lluiten plegats per la llibertat. Aquell fet era l’exemple més clar de l’interès de la persona i l’obra de Theodorakis, músic i combatent revolucionari, síntesi de la dialèctica entre cultura i lluita política.