PeriodistaEl cop del coronavirus és tan sobtat i tan absolut (ho afecta tot i tothom, arreu del món) que ara la població es divideix entre els que volen entendre què ha passat i què passarà d'ara endavant, i els que es neguen a entendre-ho i pretenen que, una vegada això passi, continuem com sempre. Les primeres dades d'atur indiquen que el turisme i la construcció cauen irremissiblement, i això és fatal a tot Espanya. Però ho és especialment a Balears, ja que el turisme i la construcció són precisament els dos sectors dins els quals s'ha confinat, per decisió dels seus responsables, l'economia de Balears al llarg de les últimes dècades. També han estat els brous de cultiu d'una vertadera indústria de la corrupció i la delinqüència, d'un ‘anar vius’ que senzillament consistia a acaramullar diners al preu de qui fos i per damunt de qui fos i del que fos.
Que el turisme s'ensorri no és cap bona notícia, perquè les conseqüències immediates per a la gran majoria de la gent són nefastes. Ara bé, sorprèn que aquells que fa uns mesos veien la fi del món amb la caiguda de Thomas Cook ara pensin que, quan s'aixequi l'estat d'alerta, sigui qüestió de tornar a arrambar amb tots els subsidis que puguin arrencar dels polítics i aixecar de bell nou les persianes. Com si aquesta tornàs a ser una crisi que puguin controlar a favor dels seus interessos, i com si no hagués de donar peu a cap tipus de reflexió. Gent que alertava que fins i tot la presència de posidònia a les platges, o l'acció d'uns joves que tiraven paperins a una terrassa on sopaven turistes, podien resultar blasfèmies intolerables per a l'única religió vertadera del turisme. Gent que s'inventava l'horrible paraula ‘turismofòbia’ per fer-nos sentir culpables si se'ns acudia pensar que turisme sí, però intentant evitar la massificació i l'autodestrucció. Gent especialitzada a veure perills, agressions i agressors per totes bandes, ara, davant de la que és la crisi mundial més inesperada i que menys s'adapta als models d'altres crisis prèvies (no és una guerra, per molt que es faci servir aquesta paraula, i no és una fallida del sistema com la del 2008, sinó una situació causada per una qüestió sanitària), es pensa que es tracta de tornar a posar en marxa la roda com més aviat millor, i després ja ho veurem.
Ningú té el do de la profecia, però és bastant probable que no tornem a veure turisme tal com l'enteníem, si més no durant bastant de temps. Turisme de masses, vull dir, turisme de fer caramull. Xina ens dona pistes: a Wuhan ja han aixecat l'estat d'alarma, però el retorn a la vida “normal” és lent i cautelós. La gent consumeix, però no al ritme d'abans. S'han passat més de dos mesos tancats i n'han sortit diferents de com es tancaren, encara no saben fins a quin punt. Nosaltres tampoc ho sabem ni ho podem saber encara. Però una cosa és segura, i és que, davant d'un problema, la pitjor resposta possible és negar-lo, minimitzar-lo o fer veure que no té causes ni conseqüències. Balears ho passarà malament perquè és absolutament dependent del turisme i de la seva germana, la construcció. Això, i no un virus, és la causa del problema que se'ns presenta: fins ara hem girat un munt de diners, però no ens hem preparat per donar resposta a un cop com aquest. De fet, no ens hem preparat per a res, més que per fer de cambrers i picapedrers (amb tot el respecte) mentre uns particulars s'omplien les butxaques. Aquesta és la causa dels mals que se'ns presentaran. La conseqüència ha de ser que ens posem a pensar i a fer feina per aixecar-nos: i aixecar-nos de tal manera que no ens hàgim de tornar a veure depenent del mateix i dels mateixos.
