14/03/2022

La meva petita edat fosca

3 min

El primer sotrac emocional que vaig rebre de la guerra d’Ucraïna va ser a través de TikTok. En un vídeo pujat el 24 de febrer, que acumula cinquanta milions i mig de visites quan escric aquestes línies, s’hi veuen bombes caient sobre la nit de Kíiv amb el text sobreimprès “La capital d’Ucraïna ara mateix”. La baixa qualitat de l’enregistrament del mòbil i la presència en primer terme de finestres i cortines d’un pis de classe mitjana ofereixen una imatge nova respecte de la composició solemne a què ens han acostumat els fotògrafs de guerra. Però el que més em va trasbalsar va ser la música, Little dark age, una cançó del grup d’indie rock americà MGMT. A estones ombrívol i a estones alegre, el tema és popular perquè permet els muntatges plens de contrastos que triomfen a la muntanya russa de la xarxa social xinesa. La ironia és que jo m’hi havia familiaritzat a través de vídeos de la dreta alternativa, l’exèrcit en les guerres culturals d’aquells que admiren Vladímir Putin.

L’edat fosca és un mem que recorre Occident com Marx deia que ho feia el fantasma del comunisme. Filòsofs importants de l’esquerra i de la dreta han escrit sobre el concepte, però, gràcies a la capil·laritat cultural d’avui, 500 pàgines plenes de Teoria es poden amagar sota la punta d’iceberg d’un vídeo viral, que passa molt millor. Servidor ha seguit la pista de la cançó de MGMT en muntatges de trumpistes assaltant el Capitoli, activistes del Black Lives Matter protestant per l’assassinat de George Floyd i fins i tot joves independentistes a contrallum dels focs d’Urquinaona. Aquesta transversalitat es deu a l’abast d’un malestar que s’estén com una taca d’oli en l’esperit dels nostres temps, que la música i la lletra aconsegueixen capturar. Mentre que a la segona meitat del segle XX regnava l’optimisme del Somni Americà, a les dues primeres dècades del XXI cada cop més gent se sent dins d’una edat fosca.

El contrari de la foscor és la Il·lustració. Gràcies als llibres de socials que llegim a l’escola sabem que, en algun moment del passat, els homes d’Europa van iniciar un viatge per agafar les regnes del seu propi destí a través de la ciència, la tecnologia i la raó. L’estat nació modern és el pinacle d’aquest experiment: una comunitat autosuficient que decideix col·lectivament com vol transformar la seva realitat, presumiblement cap a millor. El que ningú esperava és que aquest empoderament acabés en una nova forma d’impotència. Cap a finals del segle XX, una idea neoliberal de globalització ens va convèncer de substituir el marc regulador dels estats pel d’un mercat global sense autoritat reconeixible. Amb els anys, el control ha deixat pas al caos, i ara sentim que les coses que passen al planeta no depenen d’un procés polític sobre el qual algú pugui fer alguna cosa.

No estan apareixent ni idees ni energia per donar resposta a aquest sentiment. Les grans ideologies modernes tenien projectes universalistes que aspiraven a convertir el món en una utopia. Però avui el món ens sembla una cosa massa gran, i creiem que l’única manera de recuperar el control és revertir la globalització. Com que la interdependència econòmica no ha produït una convergència de valors, ni res remotament semblant a un govern mundial, ens rendim. D’una sola esfera interconnectada ens separarem en esferes més petites, amb diferents lleis, costums, i les respectives empreses encarregades de desplegar-les. En aquest món dividit entre civilitzacions incommensurables entre elles, haurà caigut el gran somni universalista de la Il·lustració europea. El planeta no es convertirà en un gran i únic estat del benestar socialdemòcrata.

Per primer cop en molts anys, podem veure en directe per les nostres pantalles com la Història també pot fer marxa enrere, que és exactament el que desitja Putin. En els llibres de socials del futur, potser hi figurarem com el principi d’una edat fosca. ¿En què devia pensar el cantant de MGMT quan va qualificar la seva de “petita”?

stats