Els meus germans i els meus pares
La Marta Costa-Pau i en Gerard Bagué van publicar ahir una esplèndida doble plana a l’ARA Comarques Gironines. Van fer seure la Cristina Masanés, el Rafel Nadal i el Toni Sala a la llibreria cafè Somiatruites del Barri Vell de Girona, perquè tots tres autors han convertit recentment el passat de les seves famílies en narrativa literària.
Els llibres sobre les famílies dels altres sempre et fan pensar en la teva, i la conversa entre els tres autors acaba portant el lector a reconèixer que ha passat per experiències o emocions molt semblants.
En trio dues. La primera, que per entendre millor els teus pares has d’esdevenir pare tu també. Ho he sentit a dir tot sovint de llavis de companys més joves, que acaben de tenir un fill i, curiosament, tots coincideixen en la mateixa escena iniciàtica: aquella primera matinada en què s’han d’aixecar del llit perquè la criatura està plorant, s’han imaginat els seus pares anant-los a consolar a ells i els han fet una reverència a distància. Entendre els pares, o sigui, arribar al dia que s’és capaç de veure’ls com a persones no incondicionalment lligades al fills, que és la percepció infantil.
La segona, que germans que han tingut els mateixos pares i han viscut les mateixes històries sota el mateix sostre, a vegades sembla que haguessin tingut pares diferents. I no és una qüestió dels records que es puguin tenir o de qui era o no era el fill favorit, sinó de com els acabem jutjant. Allà on un germà hi veu virtut, l’altre hi veu vici, allà on un només hi veu una anècdota divertida, l’altre hi veu l’origen de la seva desgràcia. O l’un creu que s’hi assembla per bé i l’altre preferiria no assemblar-s’hi. De tot això i molt més enraonaven tres escriptors l’altre dia a Girona. Els recomano que es guardin la conversa per quan puguin llegir-la sense presses.
