14/09/2021

Més agonia

2 min

En l'entrevista que li feia dilluns Xavier Graset sobre el seu llibre Memòria de la resistència antifranquista (que aplega els articles publicats en aquest diari, de lectura més que recomanable), Antoni Batista va recordar Josep Benet, que va insistir fins a l'extenuació en la necessitat que els catalans anessin units en les seves legítimes reclamacions nacionals, sobretot quan es tractava de negociar amb Madrid. Més àcid, el poeta Pere Quart, o Joan Oliver, resumia en una broma les maneres de fer habituals del catalanisme: “Mai viurem units, però segurament morirem reunits”.

La política catalana dels darrers anys es defineix sobretot pel seu caràcter permanentment agònic. El conflicte entre ERC i JxCat, o entre JxCat i ERC, és previ al conflicte entre Catalunya i Espanya, que és el que figura que es vol resoldre, però que tan sols acaba sent el pretext per a la famosa lluita per l'hegemonia. Una lluita que sempre es resol, a les urnes, per un marge molt estret, d'un o dos escons entre la primera força i la segona. La darrera vegada, a les eleccions del febrer passat, la diferència irrisòria va ser per primera vegada a favor d'ERC. Van seguir a aquells resultats uns mesos de negociacions agòniques per formar govern, que van culminar en un pacte de govern igualment agònic que donava continuïtat a l'agònica legislatura anterior, però amb els rols canviats: la presidència requeia en ERC. Això va ser al maig, i des d'aleshores han transcorregut poc més dels primers cent dies del Govern actual: JxCat exerceix una oposició interna bastant més agra i corrosiva que la que són capaços de dur a terme els grups de l'oposició pròpiament dita, mentre que ERC ha fet una aposta a tot o res per la sortida negociada del conflicte, que ara com ara té la seva materialització en la taula de negociació o de diàleg, si no fos que la mateixa paraula “diàleg” ha estat socarrimada fins a convertir-la en una broma. En el moment de convocar-la, JxCat ha proposat asseure-hi Turull i Sànchez, sabent que d'aquesta manera tornaven a posar ERC en una situació incòmoda, i això ha dut com a resposta un ultimàtum del president Aragonès, que el situa –a ell– en un punt encara més delicat.

El centredreta català segueix pensant, com la seva ideòloga Marta Ferrusola, que els subalterns els han entrat fins a la cuina i que això no es pot consentir. Els aspirants a centreesquerra hegemònic segueixen insegurs, a rebuf. A la Moncloa tot això ho saben, i fa temps que han pres la mida als partits independentistes. El problema de les situacions agòniques és que de vegades generen addicció, com els succeeix a ERC i JxCat. Mentre els dos partits segueixen capficats en aquesta lluita i els seus seguidors (sobretot els de Junts) s'esbraven a les xarxes amb flamarades d'odi vertaderament al·lucinants, la taula de negociació serà allò que Pedro Sánchez i Félix Bolaños vulguin que sigui. Veurem què passarà avui: la lògica indica que ve un moment que tota agonia s'acaba, però els addictes sempre en volen una mica més.

stats