Merkel, Puigdemont i un volcà
De cop i volta, per pura casualitat, han confluït assumptes tan diferents i complexos com un volcà a l'illa de La Palma, l'esperpèntica detenció de Carles Puigdemont a l'Alguer o l'incert relleu d'Angela Merkel. Tothom vol expressar les seves opinions i narrar les seves vivències d'una forma immediata i directa. Llegeixo, per exemple, que hi ha gent que atribueix l'activitat del volcà canari a una mena de conspiració que s'ha fet efectiva per mitjà de tecnologies militars ultrasecretes. És en aquest precís context comunicatiu –el de les dotzenes de plataformes que permeten una interacció anònima, instantània, i gratuïta– que el periodisme professional de qualitat i, en general, tots aquells àmbits que requereixen un ús seriós de l'argumentació han experimentat un considerable sotrac. ¿Es tracta d'un canvi clar i profund o bé d'un fenomen més ambivalent?
D'una banda, sembla innegable que la indústria editorial o la discogràfica, i la de la comunicació de masses en general, han entrat en crisi com a conseqüència de l'accessibilitat quasi total als seus continguts. Tot plegat –com ha explicat, entre altres, Robert Darnton– té unes conseqüències polítiques, no només culturals, incalculables. D'altra banda, però, ha augmentat el prestigi de la informació rigorosa i fonamentada en la mesura que s'ha fet exquisidament minoritària. Es continuen publicant –i venent– vells reculls d'articles dels autors més rellevants del periodisme del segle XX; però –que jo sàpiga– a ningú li ha passat pel cap de fer un volum amb les ocurrències inconnexes i plenes de faltes d'ortografia que profereixen al Twitter persones anònimes. Encara hi ha un públic per als epistolaris clàssics, mentre que la idea d'editar emails amb dibuixets adherits que fan pampallugues no sembla intel·lectualment gaire estimulant. Els diaris no guanyen tant com abans, sens dubte, però no han estat pas substituïts per la cada cop més erràtica i desprestigiada informació amateur, font de la majoria de fake news o de teories conspiratives de pa sucat amb oli.
En definitiva, la informació de qualitat que encara podem llegir als diaris seriosos genera molts menys guanys empresarials que abans, però no ha perdut prestigi. Per copsar el possible recorregut d'una tendència, la qüestió del prestigi social no és precisament anecdòtica. La digitalització, doncs, ha canviat moltes coses, però potser no aquesta. A mitjans del segle XIX, la irrupció de la fotografia, per exemple, va fer augmentar el prestigi cultural de la pintura en comptes d’arraconar-la en l’esfera de l’obsolescència. De la mateixa manera, l'estandardització social de la televisió va servir justament per destacar les grans obres del cinema i del teatre que fins aleshores es consideraven simples objectes d'entreteniment.
A la dècada del 1980, el pensament postmodern va decretar que la línia que separava la cultura de masses de l'alta cultura es desdibuixaria sense remei. De moment, però, això no ha passat, i els concursos i reality shows continuen sent avaluats de facto com a detritus audiovisual, fins i tot per les mateixes persones que els consumeixen amb fruïció. Els mems que s'expandeixen per les xarxes socials són infinitament més populars que la pintura impressionista o la música barroca, però això no significa que siguin més prestigiosos. Etcètera. Jean Baudrillard va proposar fa quatre dècades l'interessant concepte opinió contínua: tothom ha d'opinar sobre tot, fins al punt de titllar d’incívics els qui no ho fan. El problema és que el fenomen descrit no es produeix precisament en el si de l’àgora grega, sinó en la zona de triple confluència de la cultura de masses postmoderna, el paradigma de l’espontaneïtat emocional i l’eclosió sense regles de les noves tecnologies. Associada borrosament a la contracultura de la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, l'espontaneïtat emocional lligada a l'anonimat ha ensopegat ara amb els seus límits naturals. En efecte, l'expressió instantània i anònima de les opinions no és compatible, entre moltes altres coses, amb la profunditat que mereix el tractament de determinats temes ni tampoc amb les grans deliberacions col·lectives. Els últims dies ho hem vist amb certes apreciacions francament estranyes sobre un volcà.
De moment, el pitjor líder mundial del segle XXI, Donald Trump, es va caracteritzar per basar la seva acció en les xarxes socials, mentre que l'estadista amb més prestigi de la mateixa època, Angela Merkel, se n'ha distanciat tant com ha pogut. Paga la pena prendre'n nota, trobo.
