El mèrit, la sort i la trampa
L’ideal meritocràtic és el d’una societat on la posició de cada persona no depèn de factors com l’origen familiar, el color de la pell o la sort, sinó exclusivament del grau en què aquesta persona pot contribuir a tasques que la societat valora. Com a principi es fa difícil de no abraçar i, en conseqüència, ha esdevingut universalment acceptat, si més no retòricament. Recentment, però, s’ha obert una perspectiva crítica. Ve dels EUA i l’ha articulada el filòsof de Harvard Michael Sandel en un llibre important i subtil, The tyranny of merit (2020, hi ha traducció castellana de Penguin, La tiranía del mérito). El nucli de la seva crítica és que aquest ideal, al justificar la desigualtat en termes de mèrit individual, promou l’arrogància dels afavorits. Això sol ja seria problemàtic, però la situació és encara pitjor perquè moltes societats que es consideren meritocràtiques no ho són realment: hi acaben jugant un paper la sort i la trampa. Com a exemple: grans universitats americanes que seleccionen alumnes per mèrit, però que de facto fan excepció amb fills d’exalumnes rics. És perfectament legal: d’aquests admesos se’n diu legacies. Després vindrà una bona feina, etc. La sort i la trampa són factors que quedaran blanquejats en les consciències individuals i col·lectives per la ficció que només compta el mèrit. Convido el lector a pensar en exemples més nostrats. No li costarà trobar-los.
Per més que la crítica de Sandel sigui persuasiva, em resisteixo a prescindir del principi perquè és un ideal que marca direccions de progrés. Al cap i a la fi, si un procés formalment meritocràtic realment no ho és, potser el recomanable no és abandonar el principi sinó denunciar la inconsistència i actuar sobre ella.
Intento anar més a fons amb tres observacions:
1. Tots som iguals abans de néixer. La loteria del naixement ens fa diferents. L’ideal igualitari, en estat pur i en l’esperit d’una gran assegurança col·lectiva, ens indicaria llavors que el producte social s’hauria de repartir a parts iguals. No hi hauria res més a dir si el producte fos una cosa donada amb independència de les característiques dels individus que formen la societat. Però no és així, depèn de les accions d’aquests i, per tant, la societat ha d’implementar una estructura d’incentius que pugui induir les contribucions individuals desitjables per assolir un resultat que globalment la societat consideri adequat i just. En la realitat tot això es canalitza per la via de la regulació de l’economia -que no oblidem que actua en un context internacional- i dels aspectes redistributius del sistema fiscal.
2. L’existència, necessària, d’incentius genera desigualtat. Considerem un cas extrem. El d’un futbolista brillant. El futbol té tants seguidors que els seus ingressos, després d’impostos, seran molt alts. Noteu que el futbolista es guanya el sou no perquè sigui de bona família sinó pel mèrit. Potser trobaríem algun cas en què un jugador ho fa en un equip per damunt del que li correspondria perquè és d’un país on això pot ajudar a adquirir seguidors. Però serien situacions excepcionals, ja que el prioritari sempre serà guanyar partits. En el futbol, doncs, el mèrit és reconegut. Però no sempre ho és, i això em porta al següent punt.
3. En una societat ben estructurada hem vist en els punts anteriors que el paper de la sort en determinar la posició de les persones quedaria controlat pel sistema fiscal i que la consideració del mèrit hauria de jugar un paper important en induir les contribucions socialment útils d’aquells que les poden fer. Però a les societats reals, encara que es diguin meritocràtiques i en part ho siguin, sovint l’ètnia, la religió, l’aparença física, la riquesa o les connexions familiars -tots elements que haurien de ser irrellevants a l’hora de jutjar la utilitat social de l’activitat possible d’una persona- són decisives a l’hora d’establir la posició a la societat. És per aquí que podríem trobar la justificació a metodologies de selecció que incorporen discriminació positiva. Crec, però, que seria un error embolcallar-les amb retòrica crítica al mèrit. Ans al contrari. Un exemple que també prové de pràctiques americanes: admetre a la millor universitat el millor estudiant de l’escola socialment més problemàtica segur que seria socialment productiu, encara que l’alumne no arribi a la nota de tall. Ser acadèmicament el primer en un entorn difícil és un mèrit que mereix reconeixement, pel bé de la persona en particular però també de tota la societat.
