Mentir sobre el català ens fa ser una ficció
L’altre dia estàvem el meu gat i jo avorrits i vam anar a fer una volta amb el DeLorean. Accelerava fort, la bèstia, sense deixar anar un mil·límetre el volant folrat amb pell de ratolí dropo dormilega caçat a la selva de Sinharaja. Anàvem a 2.567,89 quilòmetres per segon mental quan, pam! Com qui no vol la cosa vam tornar a la Catalunya de 1980. Ens rebien anuncis així: “El català, llengua de cultura i futur”. Campanyes per retolar en català: “Vinos -Vins; Zapatería -Sabateria; Relojería -Rellotgeria...” Concursos de “Fotografiem en català”. Bé, molta mandanga d’aquesta. Molta droga al·lucinògena. Molta xeringa per veure les estrelles de la llengua. N’hi ha que s’ho van creure. Que la transició-pansició, que la democràcia borbònica, que l’autonomia-salfumant-per-a-tots... Hola, 2021.
Tornem al futur. Que és passat. Que és gerundi. Que és present continu. Que és rotonda. Que és addicció de ionqui del múscul fet incomunicació, inutilitat, problemàtica, conflicte, nosa només en el cas universal i galàctic de Catalunya. Només aquí el català és kriptonita: per destruir la convivència, per no tenir força per fer mil coses que es fan en qualsevol país normal. Per a tot i per a res. Català, llengua impròpia d’on és pròpia. Llengua sempre a l’UCI. Moribunda. Zombi. Walking dead. Estripo un tros de carn de 1980. Salvador Espriu, nom de carrer i poeta. Se li pregunta a una entrevista al diari Avui : “Com veieu el futur de la llengua catalana, ha empitjorat o ha millorat aquests darrers anys?” Respon: “És una convalescent d’un gravíssim infart cardíac que es pot, esclar, repetir a qualsevol moment. Alerta!” Més del dia. Josep Palau i Fabre, nom de carrer i poeta: “Hi ha un fet ben evident: la llengua és prioritària per la nostra identitat”. Avui Palau i Fabre, amb aquesta afirmació, seria acusat de supremacista, feixista, o aprenent de totalitarisme lingüístic. Però ara el català està en perill. Perquè abans no ho estava, esclar.
Tots els que vivim en aquest país d’anís alcoholitzat i drogat que es diu Catalunya i som catalanoparlants podem constar la violència permanent contra la llengua pròpia de Catalunya. Des que era a la placenta de ma mare que no puc viure normalment al meu país com es viu normalment als països normals. No parlo de 2021. Parlo de 1975. De 1983, 1994, 2002, 2014... Diguem les coses clares: som un país ocupat. Som un país substituït, capgirat, alterat, deformat, manipulat, segrestat... Som un souvenir al nostre país. Som un gueto lingüístic a la nostra terra. El català s’ha d’aprendre, fomentar, protegir, fer simpàtic, agradable, no conflictiu... Però el castellà està a l’aire. El castellà és un wifi al qual ens connectem des que naixem per via instantània i obligada i imparable. No hi ha immersió lingüística: la immersió lingüística és el castellà. A Catalunya “la realitat” és en castellà. Les coses “importants” al segle XXI són en castellà. Però el problema del català apareix ara. Fa quatre dies. Mentida. Mentiu.
Sí, el problema del català és d’hòsties. De sang. Amb la mà plena de punxes estesa i amb els queixals de la llei caníbal. Ens han rebentat la cara i el múscul per parlar i ser catalans. Fins als meus padrins es parlava naturalment, realment i totalment en català. El català és lepra, una malaltia, una anormalitat. Tenim por de parlar català a casa nostra. Per això el parlem al búnquer, a l’amagatall, a la gàbia. Hem regalat amablement, educadament, democràticament, la llengua i a canvi ens han regalat directament, unilateralment, eternament la mort. Su tabaco, gracias y fumar es malo para la salud.
Som els indis a casa seva tossint tabac letal. Alcoholitzats amb mam de quotes, jugant com ludòpates a les escurabutxaques de l’atzar per recuperar una paraula passada pel taxidermista, emprenyats com depressius amb ansiolítics de secta destructiva. S’ha mentit i es menteix sobre la llengua: el 2021 i el 1980. S’ha mentit perquè la llengua és l’únic que ens queda. I a partir d’aquí ja no queda res. La llengua és el botí: el que ho explica tot. A partir d’aquí deixarem de ser reals. Només serem una pel·li de ficció parlada únicament en castellà, anglès, danès, congolès, xinès... amb subtítols de mil idiomes siderals. Que explicarà com va morir una llengua. Basada en fets reals. I tindrà èxit.
Francesc Canosa és periodista.
