Melià, l’Alfonso Guerra d’El Pi (amb matisos)
La guerra civil d’El Pi no és la primera que es produeix en un partit quan es romp un tàndem ben encaixat, sigui per interessos personals o pel bé comú. Fa no res, va passar entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, amb la posterior escissió de Podem. A la dreta, José María Aznar i Mariano Rajoy encara s’eviten, però sens dubte la que va fer córrer més rius de tinta va ser la trencadissa entre Felipe González i Alfonso Guerra. En encetar els 90, en el PSOE es dividien entre felipistes i guerristes.
Salvant les distàncies, que són moltes i notables, l’estampa socialista és la que s’assembla més a la que viu actualment El Pi: o són melianistes o fontistes (aquí també tenen dos noms possibles: fontistes o amengualistes, com passà als felipistes, que s’anomenaven també renovadors).
A Josep Melià se li pressuposa l’astúcia de saber moure els fils de l’aparell, com s’atribuïa a Guerra. La influència d’un i altre no es pot posar en una mateixa balança, perquè ja només l’envergadura dels partits no és equiparable. No obstant això, no deixen de ser dos números dos de facto que han aconseguit teixir una xarxa al seu voltant que el venera. I no només això, també saben fabricar enemics, fet que en política puntua, perquè és un indicador de poder. Aquests dies n’hi ha que asseguren que El Pi es divideix entre melianistes i antimelianistes.
El problema de tot plegat és com quedarà la formació en acabar la guerra. Què faran els vençuts? Partiran a casa seva com va fer Rajoy? S’aniran diluint amb el temps com els guerristes o seguiran el camí d’Errejón i crearan un partit nou? Aquí hi ha un element que fontistes i melianistes no poden perdre de vista: el múscul de Podem no és el d’El Pi... podria passar a formar part de la història.
