EscriptorTota una competició esportiva de nivell espanyol s’ha jugat aquests últims dies a l'Aràbia Saudita. Quatre equips de l’Estat han anat allà a competir-hi per un títol com la Supercopa d’Espanya, cosa curiosa, ja que un trofeu amb aquest nom tan eminentment local mai no s’havia jugat a l’estranger.
Els equips espanyols, i la seva estructura de competició, segurament cerquen els beneficis inherents a portar un espectacle de masses a un país molt ric –almenys són riques les seves elits–, per bé que poc transparent en les seves pràctiques administratives, ja que no sabem fins a quin punt s’han untat les corrioles de manera més o menys legal a l’hora d’aconseguir atreure el futbol espanyol –la seva lliga tan cèlebre arreu del globus entre els aficionats a la pilota– cap a aquell país gens democràtic.
A l’Aràbia Saudita les dones tenen pocs drets –no poden accedir als estadis sense custòdia femenina–, menys encara que els seus ciutadans de gènere masculí: no hi ha eleccions i és un dels països del món que menys respecten els drets humans. Basta anar a la pàgina web d’Amnistia Internacional i fer una lectura superficial del que allà hi denuncien: execucions en públic –decapitacions gairebé cada dia–, repressió de periodistes lliures, tortures a joves que simplement escrivien un blog, discriminació religiosa i participació a l’horrible guerra del Iemen, que porta més de tres anys assolant aquell país i emportant-se milers de vides innocents. L'Aràbia Saudita és un país gens exemplar, certament.
La teoria és que, tenint-hi tractes, però, a la llarga es pot afavorir un canvi en les mentalitats. El contacte amb la cultura liberal europea pot motivar que a la llarga sorgeixi una oposició política capaç de capgirar les coses amb més o menys moderació, i d’implantar un règim més respectuós amb les llibertats i les dones. Quan es varen portar els Jocs Olímpics a la Xina, l’any 2008, també es va fer aquest raonament, però més d’una dècada després el règim de Pequín continua amb idèntics nivells de repressió i d’opacitat. Si s’estigués d’acord amb aquests règim teocràtics i autoritaris, potser no es faria el mateix que s’està fent ara des d’aquest fals possibilisme més o menys hipòcrita?
Els diners manen: tant la Xina com el país saudita poden atreure aquests espectacles perquè hi ha una riquesa que arriba de manera directa o indirecta a les elits occidentals. Hi ha mercats per conquerir. Són ben coneguts els lligams entre la monarquia saudita i l’espanyola, i entre la primera i les grans famílies nord-americanes del petroli texà. Tot plegat fa una pudor que tomba d’esquena.
I tanmateix, què es pot fer? Aïllar-los? Suposo que aquesta fins i tot podria ser una idea contraproduent. Però sí que s’hauria de voler fer més pressió, condicionar els acords comercials a les reformes en drets civils, fer alguna cosa perquè no sembli simple diversitat cultural el que és opressió i dictadura. De moment, sembla més un aprofitament fariseu, una estratègia de complicitat passiva, que no un projecte reformista i humanitari. Ai, els valors de l’esport…
