Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La mediació

El Tribunal Constitucional amb la sentència sobre l'Estatut de Catalunya de 2006 va obrir una via d’aigua a la Constitució, a l'organització territorial de l'Estat, de dimensions encara avui no mesurables. De manera temerària i jurídicament qüestionable, en comptes de certificar l'escrupolositat del procés d’elaboració de l'Estatut, va anul·lar o afectar 41 articles de la carta territorial catalana. Això, automàticament, implicava que l'encaix de Catalunya a l'Estat quedava sense cobertura constitucional. El buit creat per aquesta sentència només es podia omplir amb una nova consulta a la població per definir un nou encaix. No es va fer; per tant, hauríem de tenir clar que des de llavors l'Estat deu un referèndum a Catalunya.

Dies després de la sentència hi va haver la primera gran manifestació sota el lema “Som una nació. Nosaltres volem decidir”. Els partits nacionalistes i sobiranistes van pujar al carro de la ciutadania i de les mobilitzacions, no al revés. El marc i el contingut de la futura consulta sorgien des de baix. Des de la centralitat no es va veure, o no es va acceptar, la naturalesa popular del procés. Varen negar el deute (el referèndum) i varen obviar el contingut de la pregunta. Aquesta via negacionista només es podia implementar imposant la via judicial per sobre la política i la negociació. No n'hi havia d’altre. Paradoxalment, si el resultat final del procés fos la independència de Catalunya, resultaria que la sentència i la judicialització del procés com a norma, la defensa cega de l’estat de dret, hauria produït el mateix efecte que un cop d’estat.

El negacionisme, en no existir una constitució regional votada, provoca una lògica interna en el procés català que l'aboca a una declaració unilateral d'independència. No es pot dir que en essència sigui un procés anticonstitucionalista, sinó que omple un buit. D'altra banda, en contraposar únicament l'opció judicial, el negocionisme, protector de l’estat de dret, està encaminat a arribar a l'aplicació del 155 i, fins i tot, a un possible estat d’excepció; és a dir: a una suspensió temporal i cautelar de l’estat de dret que defensa. Aquest és l’escenari que es podria donar els propers dies. Una situació que produeix vertigen i fa aconsellable un téntol. Recapacitar per posar seny.

Són molts els que reclamen una mediació. Segons la Constitució Espanyola correspon al Rei "arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions". Felip VI, en la seva intervenció institucional, va fer desistiment d'aquest paper i es va alinear decididament amb les tesis que manté el govern de Rajoy. No sé si per convicció pròpia o per por de la reacció dels poders fàctics. Entre aquests, uns estan aparentment callats, altres reaccionen traslladant les seves seus bancàries a capitals fora de Catalunya i l'Església neda entre dues aigües. El cap d’Estat ens va confirmar que “estem vivint moments molt greus per a la nostra vida democràtica”. No obstant això, el mediador institucional, creat per l'estat de dret, no hi és, ni se l'espera. Inexorablement s'haurà de buscar una altra figura que supleixi aquesta funció si es vol desencallar la situació.

Sobre la taula de qualsevol hipotètica negociació o intermediació només hi ha tres punts que difícilment poden deixar d’estar. Diria més, no està en mans de ningú el que no hi estiguin. El primer, l’oferta de l’Estat per a la integració de Catalunya en la seva estructura. És deure i obligació d'aquest, davant de tots els ciutadans, defensar la seva integritat i unitat a través d'una fórmula que faciliti la convivència entre regions i nacionalitats. El segon, l’oferta de la Generalitat que té el suport d’una part significativa de la població. El tercer, la celebració del referèndum que deu l’Estat als catalans des del moment que els va deixar sense la constitució territorial que havien votat. Fer-se forts en els resultats de la consulta celebrada l'1-O, en unes condicions excepcionals i inadequades, en un possible camí d'entesa d’una taula de mediació, no crec que fos el més assenyat. Una altra cosa seria si no hi hagués entesa.

El primer escull que hi ha, per propiciar una situació d'aquest tipus, és la posició de Rajoy i el seu govern. Substituir-lo, vist el que han dit fins ara els partits que integren la cambra de diputats, està en mans del PSOE, amb ells seria possible un nou govern que propiciés una solució del problema. Com gairebé sempre, en la recent història d'Espanya, la pilota està sobre la seva teulada. No som optimista. A dia d’avui, només s’albiren dues alternatives: unitat a través de la negociació/intermediació o unitat/ocupació a través de la força. Aquesta última, no tinguin cap dubte, tard o d'hora, porta a la separació. Aquests propers dies poden ser decisius. Però, per instants, sento que caminem cap a una crisi de decepció noranta-vuitcentista de la qual no sé com ens podrem escapolir.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF