16/06/2022

Una matrícula de Kíiv / Tornar a Ucraïna

3 min

Una matrícula de Kíiv

No hi puc fer més. D’ençà del mes de març, tinc una mena de tic que és més fort que jo. El meu nou costum, segurament absurd, és saludar els cotxes amb matrícula d’Ucraïna que veig circulant per Catalunya. Si els avanço per l’autopista, els faig una gesticulació ostensible amb el dit polze amunt. En alguns casos, el retorn és un subtil toc de clàxon que jo entenc d’agraïment. Si em trobo un vehicle ucraïnès a Barcelona –he esmolat molt la mirada per detectar les seves matrícules de tres hores lluny–, el meu comportament és més explícit. Intento quadrar un semàfor en vermell per frenar a temps i posar-me al seu costat. Aleshores em giro, miro per la finestra i els faig un somriure còmplice i el senyal de la victòria. En el cent per cent dels casos, les dones que són al volant han interpretat la meva ganyota –crec– com un acte de suport. Si més no, m’ho acostumen a agrair amb una aclucada d’ulls. Per què ho faig? No ho sé ben bé. Perquè em surt espontàniament. Perquè m’imagino que dins de cada vehicle hi ha una història d’una família. O de mitja família que ha hagut de fugir de casa seva d’un dia per l’altre i no saben quan hi tornaran. No saben, ni tan sols, si podran abraçar el seu marit una vegada més. Són dones que han agafat els fills, la dignitat, dues maletes i quatre mudes i han anat a raure en una ciutat del Mediterrani on a la primavera estem a més de quaranta graus. Són gent que, potser com molts dels nostres avis el 1939, s’han hagut d’exiliar cames ajudeu-me i han conduït fins a un país que no s’assembla gens al seu. En el meu gest solidari intento dir-los que sabem que són els bons d’aquesta història de final incert, provo de comunicar-los que els hem acollit tan bé com hem sabut i que aquí, si així ho decideixen, els ajudarem a començar una nova vida de zero. A vegades penso si un modest gest com aquest els pot consolar més que un viatge de Macron a Kíiv. 

Tornar a Ucraïna

Aquest dijous, 16 de juny, passarà als llibres d'història. El president francès, el canceller alemany i el primer ministre italià han viatjat a Kíiv per dir-los als ucraïnesos que sí, que seran acceptats com a ciutadans del vint-i-vuitè estat de la Unió Europea. El president Volodímir Zelenski ha agraït l’anunci de Macron, Scholz i Draghi d’atorgar a Ucraïna, per la via ràpida, l’estatus de candidat a l’adhesió a la Unió. Aquesta notícia és molt més que un compromís simbòlic. És, ara sí, la constatació del suport de la UE i, al mateix temps, l’evidència que Europa sap que s’hi està jugant la seguretat de tot el continent. De retop, és un desafiament cap a Vladímir Putin en la seva guerra absurda contra les democràcies. Caldrà veure com s’ho agafa. A hores d'ara, la mirada curta i els deliris de grandesa només li permeten veure al president rus que les seves tropes van conquerint poble a poble l’est d’Ucraïna mentre tant se li’n fot la vida com la mort de les persones. També les del seu bàndol. Mentre la foto de Kíiv fa la volta al món, al Baix Penedès una dona ucraïnesa s’acomiada de la seva tieta, que la va acollir fa dos mesos. Un dijous de juny decideix que no pot passar més temps sense el seu marit, carrega el cotxe, agafa les dues filles petites i comunica que se’n torna a casa. Ha calculat que en cinc etapes farà tot el trajecte fins a tornar a retrobar el seu home, enginyer en una fàbrica de tancs a prop de Polònia. La tieta, que fa trenta anys que viu a Sant Salvador, insisteix que no s’arrisqui a endur-se les nenes, que aquí hi estaran bé, ara que començaran les vacances. Ella, però, s’ha eixugat les llàgrimes i ja ha pres la decisió. Van venir juntes, se’n tornaran totes tres juntes i li faran una sorpresa al marit. Tant de bo. Sortiran dissabte. Condueix un Kia groc. Si la trobeu per l’autopista, aixequeu-li el dit polze. Ni que sigui de part meva.

stats