OPINIÓ
Opinió 22/07/2017

Una màtria d’Arnaus Amers

i
Antoni Trobat
3 min
Una màtria d’Arnaus Amers

Vivim a un país que a vegades és un deliri. Amb una relació estranya amb la seva gent. Un país on, tòpic a banda, les seves filles i fills més altruistes, entregats i solidaris –quina paraula més preciosa i pervertida pel capitalisme!– són escassament reconeguts. O massa tard. O massa poc. On la gent que, manllevant les paraules al poeta, modela amb les seves mans, talment un artesà, els valors que com un fil conductor indestructible han aguantat durant segles al cor del nostre poble, no és valorada en la mesura justa.

La nostra és una societat on l’activisme, especialment quan és anònim i sense protagonisme de cap casta, és infravalorat. A l’àmbit cultural, malauradament, passa sovint. La galàxia de lletraferits i succedanis, farcida d’egos, afanys mal païts i quimeres irresoltes, acostuma a pensar que tot va néixer en ells. Té un punt de natural en els joves i és quelcom indefensable en els vells. Però la realitat és que hi són, els nostres meravellosos escriptors, músics i poetes, perquè algú, prèviament, ha sembrat. Algú ha sembrat, llaurat, podat, estimat, la terra i la societat, perquè sorgissin. Tenim el dinamisme cultural que tenim no per designació divina, sinó perquè una munió de mestres d’escola, llibreters, cooperativistes i activistes de la paraula han fet de la cultura “el nostre exèrcit”, com diu en Francesc Ribera, des dels anys més tenebrosos del franquisme fins avui.

A Mallorca, com a la resta dels Països Catalans, la xarxa cultural que gaudim –envejable per ser una comunitat lingüística sense estat a favor i amb dos estats a la contra– no seria la que és sense les dones i homes que, com Arnau Amer, varen picar pedra des de sempre.

Arnau, un dels militants més genuïns de l’esquerra sobiranista mallorquina que he conegut, morí fa un grapat de dies, em diuen que serè i tranquil, amb una fortalesa d’esperit que ja voldríem tots, acompanyat de la gent que estimava i que l’estimava. És ben sabut que era mestre i pedagog, impulsor de la llibreria Quart Creixent de Palma, excursionista vocacional, ànima de molts saraus culturals a Selva i que havia estat regidor al seu poble i director general de Personal Docent del Govern de les Illes Balears. Se l’ha recordat i se’l recordarà molt, aquests dies. Per a mi, el seu entranyable record, magre, discret, educat i proper, sempre anirà lligat al fet que era el pare de la persona que més decisivament contribuí a la meva formació personal i política en els anys fonamentals dels inicis de la vintena. De la bona llavor, sempre en surten fruits preciosos.

Deixa un món d’amistats, complicitats, bones sintonies i esperances ben travades. Ha fet feina, incansable, tota la vida per això. Hi ha qui ha explicat que fins al darrer moment va agombolar els seus companys, amb mots tendres, oferint algun consell i coratge i fermesa als qui en necessiten.

Del seu exemple, bonhòmic i persistent, se’n pot extreure la millor lliçó vital, que és la de tants activistes massa poc reconeguts en vida: cal seguir, cal continuar. Parant en el camí, a vegades, per recobrar forces. Cosa ben necessària, si fa molt de temps que hom tresca. Bé ho sabia ell, excursionista de cor, amant de la Tramuntana illenca –i coprotagonista d’algun passatge deliciós a l’'A peu per Mallorca' que Josep Maria Espinàs escrigué el 2005 arran de les seves passejades pel Raiguer, pel Pla i per la Serra.

Hi ha imatges que defineixen els nostres herois. Uns dies enrere, el professor de la UIB Antoni Artigues, soci de Quart Creixent, penjà a xarxes una fotografia del trenta-tresè aniversari de la llibreria. Hi apareixen amics, extreballadors i copropietaris bufant espelmes d’un pastís a l’entrada –meravellosa entrada, per cert!– de l’establiment. En un extrem, discret i somrient, se’l veu a ell. Sense voler estar al centre, eludint protagonismes, però essent-hi. Artigues adjuntà uns versos de Maria Mercè Marçal a la imatge: “Que floreixin per tu els coralls de la tempesta/la sal dels hostes, la farina de l’alba/Que l’aigua estreni davantal d’alegria/per acollir-te!”. I les paraules que li digué Arnau en acomiadar-se: “Crec que hem fet bona feina. Ha estat una bona agitació, Quart Creixent. Ha de continuar”. No s’errava gens.

Dimarts vinent, quan les gallegues i els gallecs conscients celebren el Dia da Patria, el seu dia nacional, no podré evitar pensar en Arnau Amer, unit per vincle d’amor a la nació atlàntica mitjançant la seva companya. Pensaré que persones com ell, generoses i exemplars, són les que fan que valgui la pena tenir una Pàtria, tenir una Màtria. I voler-la lliure i justa. Plena.

stats