Periodista“Vendràs amb jo”, li digué mentre sostenia amb suor freda la pistola a la mà dreta. Tanmateix, li tremolà lleugerament la veu. No passa cada dia, que t’enduguis a matar un cunyat. El germà de la teva dona. No passa cada dia, tampoc, que un intel·lectual hagi d’agafar les armes per fer la feina bruta. Això conten que passà. Tanmateix, ell sabia que l’execució aniria a compte d’uns altres. Mans dels que maten, brutes. Mans fines, que manen matar. Mans avesades a escriure, mans d’una ment privilegiada i rica, tant en formació com en oportunitats i, sobretot, herències. L’intel·lectual del poble. L’influent. El determinant. Però mai, ai las, donant la cara.
No li calgué, al cunyat, de prendre cap bé, cap pertinença, purament el que duia dins les butxaques aquell vespre xalocós de setembre. Va ser, simplement, com si colombràs molt endins de la còrpora tan atemorida com serena que no li caldrien gaire embalums per emprendre aquell camí.
La lluna d’aquell mes de fira i guerra era amb prou feines una cella pintada als ulls del cel i la fosca arrecerava l’escena, l’amagava. Prengueren carrer de n’Amer per avall, els cunyats. L’un, davant davant, empès per la por d’un revòlver en mans inexpertes. L’altre, darrere darrere, estirat per una ràbia incapaç de traduir en paraules, en res que no fos una inquietud malaltissa als ossos, un lleuger tremolor als llavis, un foc al pit inesvaïble. A punt d’entrar a sa Bassa una altra veu manacorina els escometé: “On el te’n dus?”, li digué el capità de la Guàrdia Civil. “A matar”. “Que te’n vas del boll? Ara te’n duries el cunyat a matar?”. “És republicà”, li respongué l’intel·lectual, ja ferit de tot en sentir el seu pla macabre esbucar-se com un castell de cartes davant les preguntes de l’autoritat militar.
El seu cunyat era, també, un home poderós, i no ben vist per tothom. Misser (d’ofici, que no de temperament) de caràcter liberal, i alhora indiscutiblement republicà, formava part de la classe manacorina més odiada: els benestants adeptes a la causa republicana. Hom ha parlat sempre dels poderosos en referir-se als autors intel·lectuals de la massacre feixista a Manacor. Poc degué ser així, però. Els senyors tenien el privilegi guanyat a cop d’herència i tradició. Vivien una decadència agredolça i moralment tenien mal de fer aferrar-se a res, després de centúries vivint de rendes. En qualque moment havien d’exhaurir la seva sort. En canvi, els nous poderosos, els nous rics, que a cop de feina i negoci havien aconseguit treure el nas de dins el fang i alenaven l’aire pur amb aroma de bitllets nous, eren els amos de possessió. Dècades, segles, de feina i de vinclar l’esquena davant el poder innat dels senyors no se’n podien anar ara en orris pel capritx d’una gent que parlava d’igualtat d’oportunitats, d’accés universal, públic i gratuït a l’educació i també a la sanitat. “On s’és vist mai, que els pobres hagin de tenir els mateixos drets que els qui hem guanyat amb la suor del front les nostres sopes, les nostres cases, les nostres terres…?”, devien demanar-se. I així va ser que es trobaren per fer les “llistes” i perpretar la neteja ètnica més bèstia vista a la Mallorca moderna.
A Manacor, molts dels qui assumiren aquesta tasca tengueren una sort important. Jaume Jaume Rosselló, conegut encara avui com el capità Jaume, va ser un dels caps visibles de la repressió a la vila. No debades, el juliol del 1936 va assumir la batlia del poble per conduir la rebel·lió contra l’estat de dret. Però quina fou la sort dels seus companys repressors? Morí prest, i morí jove. Amb la seva mort prematura, el 1949, va ser molt senzill atribuir-li a ell, que ja no es podia defensar, els dos-cents morts manacorins. La resta de repressors s’alliberarien així de la càrrega acusatòria del poble, i només haurien d’arrossegar fins a la mort la de la pròpia consciència, si és que en tengueren en qualque moment. Conten del capità Jaume que un dia el visità l’escriptor Sebastià Rubí, per mirar d’intercedir en favor d’un fill del batle Garanya, que era fillol seu. “I què te diuen, a tu?”. “Ho sabeu bé”. “Què te diuen, he dit?”. En sentir el nom de Sebastià Rubí, va obrir la llibreta i digué: “Uep, i tu fa tres dies que havies de ser mort”.
Però tornem als cunyats. Sempre de forma velada, sempre amb delicadesa, surt adesiara en escrits i documents acusatoris el nom del qui duia el revòlver. Que va ser protagonista determinant en la successió de fets relacionats amb la repressió a Manacor ho ha sabut sempre el poble. No el n’alliberen les mans fines ni l’elegància en el vestir. Avui encara, però, sense el llast que ha hagut de carregar sempre el capità Jaume, el cunyat del revòlver té una plaça a Manacor i ni un servidor, que no n’és res de la mort d’en Berga, no gosa tampoc dir el seu nom aquí i ara.
