Matar el català des de fora de l’escola

Hola, soc un estereotip. Però del subgènere estereotip exòtic. Soc una minoria tribal i treballo com a exhibicionista del meu múscul. Una criatura salvatge, assilvestrada. Em tiren cacauets i també estufes de ferro colat mentre parlo. Un dia em van dir uns nens en un col·legi: “Sempre parles català?” Sí, soc aquest. I no van entendre res però van riure. D’això es tracta. Ara, però, l’espectacle és un altre. Passin i vegin.

La gent ja no vol veure ni sentir a parlar de l’obra, tan celebrada i aplaudida aquests darrers anys: el català desaparegut dels patis de les escoles. O de les seves seqüeles no menys exitoses: ningú juga en català. O: realment es pot jugar en català? Tot això ja no interessa a ningú. Mort i enterrat. Ara el pollastre que s’està rostint com un terrorista suïcida ve de fora de les escoles. Els detonadors es pitgen a les reunions de pares, a les associacions de pares, als grups de WhatsApp de pares, als correus de pares... Sempre hi ha un moment que un pare o mare prem el botó explosiu:en castellano. Volen la reunió en castellà, el document del col·le, o de l’AMPA, o de l’associació de pares addictes a la plastilina en castellà, l’aire que es respira a les aules en castellà, la calefacció, les taules, les cadires... tot castellà. Però hi ha un gir de guió d’aquest espectacle. I, com van escriure Adam i Eva, al clàssic No sin mi manzana, comèdia és tragèdia més temps. Anem a l’escena del crim.

Proves. Mireu, ja no és la coartada de “No entiendo el catalán ”. D’aquests pares tan preparats amb mil carreres que no serveixen per viure i aquests viatges de ciutadans del món que no sabrien anar a la cantonada de casa i la droga de practicar experiències que facin vibrar el seu encefalograma vegetal, però que, curiosament, només estan incapacitats per entendre el català. Això ja no cola. Ara agafen la pistola, la metralladora, el ganivet, el microxip explosiu i disparen, o te’l col·loquen al pit, al cor, on més mal faci. Ara, parlar, escriure, respirar, pensar en català és una falta de respecte cap als pares que utilitzen el castellà que Déu i la Constitució ens ha donat. Ara és bona o mala educació. Ara és moral o immoral. Ara és veritat o mentida. Ara, com sempre, és: jo, sí; tu, no. I tu, sempre, ets el del català. L’anòmal, l’estrany, el fictici, l’irreal, el que no mereix viure. Flash back abans del cadàver caigut primer als patis, després a les neurones del pares.

Fa anys, el Partit Fracturador de Catalunya, Ciutadans, només va néixer i ha existit per a això: rebentar el català. Després s’hi han afegit els altres: PP i PSC. Aquesta setmana Salvador Illa-Isla, líder del Partit Sense Catalunya, feia la seva intervenció al Parlament de Catalunya en castellà. Som aquí. I aquí serem. Van a sac. Ara la merda sobreïx de tant amagar-la sota l’estora. Tota la vida hem negat la veritat: a Catalunya la realitat és en castellà. La immersió és el castellà. L’ocupació física i mental és el castellà. Tot és en castellà. I se’ns diu no, no és així. Perdoni? Prou. Si em vol matar digui-m’ho a la cara. Maleducat, mentider, immoral, dolent. Prou. Tots els catalans hem tingut el mateix problema generació rere generació.

El 1898, tot just néixer, l’escriptor Josep Carner-Ribalta ja té un conflicte lingüístic per això: “Si es diu que un fill neix sempre amb un pa sota l’aixella, podria ser que cada català, en venir al món, ja portés un problema sota el braç”. No som una nació: som un problema. I la llengua és la darrera qüestió. Sense llengua, extremunció. Aquesta és la solució. La llengua és el que tens dins, el cos i l’ànima. El que no és seu i és teu. Per això, quan aquell 1898 el pedagog Francesc Clos i Calcat crea la primera escola en català, el Col·legi Sant Jordi, a Barcelona, el que fan córrer alguns és això: “La acusació maliciosa de que las escolas catalanas no ensenyan lo castellá, quan lo aprenan millor comparantlo ab la llengua catalana”. Fa 123 anys. I continua el virus letal. I va a més. I tornarem enrere. Quan al mestre de Clos i Calcat, en Josep Sala i Martí, el castigaven perquè a classe parlava català. Ens pegaran amb un regle. Ens fotran clatellots. Ens insultaran. Ens posaran multes. Ens expulsaran dels col·legis. Ens deportaran del país. I tot en nom de la democràcia, la llibertat, el respecte i la bona educació. Pares i mares, benvinguts al parvulari: això no va de llengua. Va d’una altra cosa. L’heu entès? Doncs aviat no ens la deixaran ni verbalitzar. Estem sols. Molt sols. I només ens tenim a nosaltres. Som el que queda quan ja no queda res. Només ens queda el palíndrom: català a l’atac.