I AQUÍ

El masclisme ja ha vessat massa sang

ENRIC BORRÀS
ENRIC BORRÀS

Una morta més, i ja en són massa, perquè una de sola ja ho hauria estat. El masclisme, aquest verí que s’escampa per tots els racons de la nostra societat, s’ha de combatre, i la primera via per fer-ho és admetre que ens afecta a tots, però sobretot els homes: perquè som nosaltres els que importunam, assetjam, grapejam, agredim psicològicament, pegam i matam. He de reconèixer que ja era adult quan vaig descobrir fins a quin punt moltes al·lotes de la meva edat podien arribar a patir tan sols caminant pel carrer, pels comentaris agressius, les mirades carnívores i les actituds intimidadores d’homes com jo mateix. Sabia que això passava, però no que passava tant, i tampoc era conscient del mal que pot arribar a causar. També vaig tardar a descobrir-ho perquè no hi parava atenció, no hi pensava perquè per a mi no era un problema. I perquè els autors d’aquestes conductes es frenen més quan veuen que l’al·lota camina amb un home. Més masclisme. Què hi té a veure tot això amb els assassinats? –es deu preguntar algú–. Doncs tot, perquè el problema és el mateix. I jo no en som innocent: malgrat que em sàpiga greu, he d’admetre que he tingut i encara tinc actituds masclistes. Ser-ne conscient ajuda a intentar superar-les, però no ho he sabut fer d’un dia per l’altre. És un mal tan arrelat en la nostra cultura que combatre’l en un mateix exigeix esforç, mantenir l’esperit crític sempre alerta i escoltar l’entorn. I això últim –escoltar– als homes sovint se’ns fa més complicat que no sembla. El masclisme mata. Treu vides de cop i amb violència explícita, o les xucla a poc a poc i de manera més o menys dissimulada, però el resultat és el mateix. És hora de desfer-nos-en.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF