17/09/2021

Marxar a les missions

4 min

El curs passat la vida em va fer anar de profe a Eivissa. Quan ho vaig dir a uns amics, em varen dir, mig en broma i mig seriosament, que “marxava a les missions”. Anaven ben errats.

L’illa blanca és una estranya terra. Els hotels, els hippies i les discoteques s’entremesclen amb les cases de pagès i les cales entre pinars, formant un tot familiar i encisador. Al cap i a la fi, és el paradís europeu: un aeroport internacional ben comunicat, paisatges espectaculars, fama i bon clima el converteixen en la destinació favorita de mig món.

Així els guiris porten treball i diners fàcils, i la gallina dels ous d’or no deixa de funcionar. Al mes d’agost passat, per exemple, les Pitiüses foren un dels territoris d’Espanya on més va baixar l’atur en relació amb l’any anterior. Ara bé, el sistema té una doble cara: precarietat laboral, temporalitat, població flotant, desarrelament i sous per sota de la mitjana en són alguns dels símptomes. Si més no, recordem que les Illes són el territori de l’Estat amb el preu de l’habitatge més car, amb Sant Josep i Santa Eulària al capdavant. Així, no em sorprèn una notícia apareguda a la premsa ara fa unes setmanes, on es deia que el 40% dels pisos i cases que s’ofereixen a l’illa d’Eivissa supera el milió d’euros. Tot un desgavell.

Aquest fràgil ecosistema insular basat en el sol i platja trontollà amb la pandèmia. L’any passat les Balears foren un dels territoris més afectats pels ERTO. Més de 150.000 treballadors varen estar suspesos d’ocupació al maig del 2020, quan l’atur es va disparar. Les Balears varen ser la comunitat més castigada per la crisi sanitària en termes econòmics, i el PIB va caure un 23%, el major retrocés de tota la nostra història. Deixau-me incidir en aquest punt. No em cans de repetir una dada molt significativa. Segons l’informe Funcas, a les Illes hi ha dues vegades i mitja més pobresa que a la resta de la Península, i això no és casualitat. És tot fruit del model econòmic que hem construït: individualista, egoista i cobdiciós.

D’aquesta manera, va passar el que era d’esperar. Els ingressos i estalvis de moltes famílies eivissenques varen minvar ràpidament. La gent es va desesperar i el desencís es va escampar. Com a dada, un botó: el darrer curs, un 7% de la població ha visitat al metge per problemes d’ansietat i depressió.

Ben enmig de tot aquest sarau, hi varen situar l’escola pública. El primer tallafocs contra la desigualtat. Aquí, molts, es varen demanar: els docents estan preparats per a aquest repte? I els pares? I els col·legis? I les comunitats autònomes?

I és que aquesta dura situació va posar en tensió les famílies, els professors i l’administració, i revelà el que era evident però no volíem veure: la manca d’igualtat en l’educació. Una cosa que, si no hi posam remei, serà un dels grans problemes a què ens enfrontarem els propers anys. S’ha de dir que plou sobre banyat, i que el problema no es va originar amb la crisi sanitària (però el va empitjorar).

Espanya porta des del 2002 sense baixar del rànquing dels tres primers llocs de la UE amb les pitjors taxes d’abandonament escolar. Fa anys que la taxa de repetidors de l’ESO quadruplica la mitjana internacional i que el 20% dels joves d'entre 18 i 24 anys ni estudia ni treballa. En una terra de cambrers i paletes com la nostra, està massa estesa la idea que tenir estudis reglats no qualifica per tenir una feina ben remunerada en l’hostaleria o la construcció. Alguna cosa no feim bé.

És en aquest context on vaig fer de professor. Vaig impartir un parell d’assignatures a un institut de Vila. Allà vaig poder veure com els companys –per exemple, de la FPB o d’Orientació– es deixaven la pell perquè cap boix quedàs enrera. Ho vaig viure en les reunions d’equip docent i en els interminables horabaixes preparant material. Ho vaig percebre a les classes. En els tallers de formació i en els cafès amb els companys, on compartíem experiències, gestos i somriures. També ho vaig sentir quan, estoicament, molts dels professors s’entestaven a apropar la nostra llengua als alumnes, sabedors que només una societat coneixedora d’on ve pot saber cap a on va. Em despertaven especial admiració els companys del departament de català, els quals, des de l'empatia i la força de les conviccions, lluitaven contra els prejudicis en una terra on la nostra llegua per a molts, és cosa estranya.

He après molt, molt, de tota aquesta gent, i vull donar-los les gràcies, perquè cada dia treballen i fan aquest un país un poc millor.

Hi ha una dita sobre els funcionaris destinats a les Canàries, Ceuta o Melilla: “Llegan llorando y se van llorando”, diuen. A mi, m’ha passat una cosa similar. Aquell trosset de roca enmig de la mar m’ha robat un trosset del meu cor.

Gràcies a tots els profes, amics i companys, que ho vàreu fer possible. Seguim!

Professor
stats