Haver de marxar de Barcelona
Organitzats per l’Ajuntament de Barcelona i el diari ARA, aquest dijous han tornat els Diàlegs de Pedralbes, que coordina el professor de filosofia de la Universitat Autònoma Daniel Gamper. És un goig poder reflexionar sense presses, i acompanyats per la comunitat lectora del diari, sobre qüestions del nostre temps.
L’edició del 2022 retrata la vida que portem: viure en temps d’emergències. I aquest dijous, per començar, hem abordat l’emergència de l’habitatge de la mà de l’arquitecta Maria Sisternas, que ha parlat des del coneixement professional però també des de l’experiència personal: ella és un dels molts barcelonins joves i de classe mitjana que han deixat per impossible la tasca de trobar un bon pis assequible a ciutat on van néixer i créixer. I, en el seu cas, ha anat a viure a Girona. Perquè l’emergència habitacional és un problema barceloní i metropolità fonamentalment.
Sembla com si a la ciutat de Barcelona s’hi concentressin els principals elements adversos: falta de terreny per construir, falta d’habitatge públic per repartir, globalització en forma d’inversions en actius patrimonials que inflen els preus perquè Barcelona és vista com un valor segur, deficient xarxa de transport públic que connecti la capital amb les altres centralitats, més petites, del país... El resultat és un desajustament inassumible entre el cost i el valor de la construcció per a moltes butxaques. I encara un problema de concepte: l’emergència és una manifestació del futur en el present, un advertiment. En el cas de l’emergència habitacional, estem davant d’una manifestació del passat i la seva falta de previsió de les necessitats socials que avui ens esclaten.
