Marxa enrere

L’oferiment del govern espanyol d’ampliar l’aeroport ha estat un dard enverinat. Una proposta inesperada, que s’ha debatut acaloradament durant setmanes, quan en realitat es tracta d’un tema que requeria cuina a foc lent.

L’aeroport de Barcelona ha estat una història d’èxits. El creixement constant de passatgers des del 1990 -llevat de disminucions per crisis econòmiques i pandèmiques- fa que s’estigui apropant a la seva capacitat màxima, xifrada en 55 milions de passatgers. Un aeroport utilitzat bàsicament per a turisme i viatges de negocis on les persones arriben al seu destí final i només un 7% ho fan per connectar amb altres destins, i un 10% provenen de vols intercontinentals. Amb aquestes dades sobre la taula, es planteja una ampliació per poder augmentar el nombre de passatgers que arribin d’altres continents i també el nombre de connexions entre vols, i convertir-lo així en un hub.

Voldria deixar de banda el com s’hauria de fer aquest canvi i centrar-me en el perquè.

Els aeroports generen creixement econòmic, i els grans, encara més. Les dades coincideixen que una ciutat o una regió que tenen un hub es converteixen en pols d’atracció per a feines de qualitat relacionades amb la tecnologia, que potencia la localització de seus d’empresarials, start-ups i indústries d’alt valor afegit. Fa uns anys es va valorar que l’aeroport de Schiphol, a Amsterdam, havia tingut un efecte multiplicador de 2, és a dir, per cada feina directa creada a l’aeroport es creava una segona feina indirecta.

Un exemple d’oportunitat perduda, interessant per als amants de la història, és el cas de Berlín. Amb la caiguda del Mur el 1989, tenia la potencialitat de convertir-se en una de les principals ciutats europees. Però, fins i tot tenint la capitalitat del país, ha trigat dècades a recuperar la força cultural i política que tenia abans de la Segona Guerra Mundial. Una de les raons? No tenir un gran aeroport ben connectat internacionalment. L’aeroport de Tempelhof, el més gran d’Europa als anys 30, va quedar relegat durant la Guerra Freda i després, quan va ser la seva oportunitat, motius econòmics i polítics van privar-ne el desenvolupament.

Per tant, en principi, un aeroport amb més vols intercontinentals i capacitat per fer connexions aèries permetria reduir el pes proporcional del turisme en favor d’altres indústries de més valor afegit. Aquesta visió positiva cal complementar-la amb les pegues i incerteses, que no són poques.

Primer, no tots els vols intercontinentals aporten el mateix valor a la regió ni generen les mateixes sinergies. No serà el mateix tenir un vol directe a Pequín que a Los Angeles. La poca capacitat de gestió directa de la infraestructura que sembla que tindria Catalunya per influir sobre companyies i destins podria anul·lar l’efecte de palanca econòmica que es busca.

Segon, no hi ha cap garantia que els desplaçaments per motius laborals recuperin els valors prepandèmics. De fet, la tendència va en sentit contrari i el temps millorarà encara més la tecnologia virtual, que permetrà tenir davant d’una taula de negociació un holograma de la contrapart en tres dimensions i generarà una sensació de molta més presencialitat a quilòmetres de distància.

Tercer, i molt important, l’oest d’Europa ja té molts aeroports grans que mostren signes d’haver arribat al màxim de demanda. Entre el 2018 i el 2019, Frankfurt, Schiphol (Amsterdam) o Heathrow (Londres) van experimentar creixements irrisoris que no van superar el 0,3%. L’únic que va incrementar va ser el Charles de Gaulle (París) amb un 3,2%. Per contra, els aeroports de l’est europeu, amb ciutats amb noms menys familiars com Antalya (Turquia), Kíev (Ucraïna) o -més conegut- Cracòvia (Polònia), estan en expansió i hi ha una pugna a la zona per saber on se situarà el proper hub. Caldria preguntar-se si, davant d’aquesta tendència global, existeixen evidències fefaents que Barcelona tindria prou capacitat d’atracció.

I, per últim, el canvi climàtic, que no és cap broma. I aquí, inevitablement, es barreja el perquè de l’ampliació amb el com. La pèrdua de biodiversitat i els fenòmens extrems meteorològics tindran efectes imprevisibles sobre l’economia i les infraestructures. Encara estem prenent decisions acostumats a l’embranzida d’un capitalisme que no té en compte el planeta: com més nou, gran o ràpid, se’ns disparen les endorfines, i si a sobre ens diuen que la inversió se l’endurà el veí, la competència encara ens motiva més.

Potser Barcelona serà la història d’una oportunitat perduda com la de Berlín, una ciutat meravellosa.