04/03/2022

Marivent arxivat

3 min

Bona part dels delictes comesos per Joan Carles de Borbó es van planejar, o cometre, o totes dues coses, a Mallorca, amb el segrestat palau de Marivent (l’artista Joan de Saridakis i la seva esposa, Annunziata Marconi-Taffani, el van donar a les aleshores incipients institucions democràtiques perquè s’hi fes un centre cultural obert a la ciutadania) com a centre d’operacions. Podem escriure “els delictes comesos per Joan Carles de Borbó” perquè això és el que diu la Fiscalia: no és que el rei ara emèrit (però que abans va ser cap de l’estat espanyol durant quaranta anys) no delinquís. Ho va fer, però els delictes o bé han prescrit o bé, quan van ser comesos, Joan Carles de Borbó tenia la condició de persona inviolable.

Que una persona sigui inviolable vol dir, segons la Constitució espanyola, que no està subjecta a responsabilitat i que, per tant, no ha de respondre dels seus actes davant de la justícia. Aquesta persona és Joan Carles de Borbó, i així està escrit a la mateixa Constitució, únic text del seu gènere que inclou el nom concret d’una persona concreta dins el seu articulat. Com es menja això (que el cap de l’Estat no hagi de respondre davant de la justícia, i que en el seu lloc ho hagin de fer els membres del govern, que referenden els seus actes) és un dels misteris de la Transició. S’ha de recordar (i així ho va reconèixer el mateix Adolfo Suárez, en una entrevista televisiva) que es va evitar celebrar un referèndum en què la ciutadania pogués triar entre monarquia o república, perquè se sabia que el perdrien. En el seu lloc, perquè la comunitat internacional no pogués dir que no s’havia celebrat cap referèndum, se’n va fer un per aprovar la Constitució, dins la qual anava inclosa la institució de la Corona. De manera que la majoria dels espanyols van votar que sí a la Corona sense ser-ne conscients, perquè allò que feien era votar a favor de la Constitució (cosa que també hauríem fet tots aquells que diem, o hem dit en algun moment, que la Transició es va fer malament: és possible, però el que és segur és que nosaltres no l’hauríem feta millor, si de cas tal vegada una mica pitjor i tot).

Com dèiem abans, Marivent va ser cedit pels seus propietaris amb la voluntat que fos un patrimoni públic, i no la residència d’estiu de la baula que uneix la dictadura de Franco amb una democràcia en forma de monarquia parlamentària. Ha estat, per tant, una de les usurpacions que es pot afegir a la llarga llista de lladronicis que l’informe de la Fiscalia atribueix al monarca jubilat, del botí dels quals, remarca també, es van beneficiar la resta de membres d’aquesta entitat anomenada família reial: s’ha jugat, perquè ha convingut així, a fer veure que la condició de persona inviolable no es limitava a Joan Carles, sinó que també era extensiva, com a mínim, als seus fills, a la seva esposa i a unes quantes de les seves amants.

L’únic delinqüent que ha passat per Marivent i que ha hagut de passar comptes amb la justícia ha estat Iñaki Urdangarin, ara caigut en desgràcia justament pel fet de ser fluix de bragueta, com l’exsogre. La resta, o ja no són en aquest món (com ha succeït amb alguns dels grans amics que solien venir a visitar Joan Carles als estius a Mallorca), o són caps d’estat, o mullers o fills i filles d’algun cap d’estat. Al cap i a la fi, la persona inviolable de Joan Carles, i els també presumptament inviolables membres de la seva família són –així ho consagra, tornem-ho a dir, la Constitució– la columna vertebral d’una democràcia que, quan el seu cap d’estat delinqueix, té una Fiscalia que ho afina i ho arxiva.