OPINIÓ

El marit de Melània

Uns dies abans, ja endevinava que Donald Trump podia guanyar. Així ho vaig apuntar a Twitter, i durant la matinada del dimecres les pitjors perspectives per a la candidata demòcrata s’anaven confirmant. Fa vuit anys vam veure aparèixer Obama, com un astre: idees pures, retòrica perfecta, programa de progrés. Un símbol fet home; un missatge bo i clarivident. Se’n va amb la feina ben feta, però amb moltes promeses incomplertes, i amb una certa sensació de desencís. S’ha vist que els miracles no existeixen i que les apel·lacions a l’esperança són molt cansades, encara que siguin religiosament recomanables. És difícil ser un ciutadà satisfet en les actuals democràcies de masses: economia volàtil, polítics poc de fiar, immigració que sovint ens acaba fent sentir ‘forasters’ a casa nostra, guerres culturals, terrorisme, histèria; tot té un aire enrarit –i la por es palpa pertot–, enmig del qual no podem deixar de sentir que hi ha massa coses que ens van a la contra. Hi ha un ferment de frustració immens, omnipresent, que els mitjans de comunicació no deixen de mostrar: i les xarxes socials, la literatura, les sèries de televisió i el periodisme (George Packer, per exemple: 'The unwinding'). 

És aquest context enmig del qual es podia percebre que Trump no era només un espantall per a distreure les tertúlies. Era una alternativa real, rere la qual hi ha tant de pulsió de mort o de coqueteig nihilista com d’esperança boja, un fenomen que guanyava primàries a pesar d’anar perdent tots els suports del partit conservador i de l’aparell econòmic i mediàtic. Però això li ha anat a favor: això l’ha fet fort –'la gent' tampoc té res a favor, o no ho sembla. A més, sempre ha estat molt atractiva la figura del perseguit, del radical lliure i tèrbol, del boig que comet errors però que també els assenyala. Trump és un pallasso de luxe, un populista de la dreta més propi d’aquell Ragtime que ens recordava Doctorow que no del segle XXI. Trump no és ni millor ni pitjor que Berlusconi, o que Putin, o que Erdogan, o que Rajoy. Potser és millor perquè sorgeix d’un brou de cultiu més sa i fèrtil: l’Amèrica rica, que gaudeix d’un sistema que tanmateix posarà fre –que així sigui– a tots els seus desvaris. L’imperi de la llei no és cap broma; ni Obama va poder fer miracles ni Trump podrà fer hecatombes. Almenys això hem de suposar.

Em sorprèn bastant, també, que ens mirem, des d’aquesta Espanya de Rajoy en què vivim, tot aquest fenomen amb presumpció, fins i tot permetent-nos fer-ne una crítica paternalista. Estem a anys llum de qualsevol ideal il·lustrat de democràcia; encara que Trump convertís els EUA en alguna cosa políticament pitjor del que és, sempre serà millor que aquesta societat dins la qual ens toca conviure: Espanya. Estem dins una mena de gueto sòrdid i opressiu –ofegats culturalment i econòmicament–, mirant-nos amb suficiència com una democràcia exemplar posa el seu lideratge en mans d’un empresari grandiloqüent i masclista… El somni americà pot ser una mentida, però garanteix encara més possibilitats per a tothom que el nostre malson espanyol. El mur que Trump vol construir a Mèxic és pura bondat al costat del filferro amb fulles tallants que ja tenim clavat al nord d’Àfrica. I també el masclisme de Trump és una broma de barra de bar en comparació al del govern de Rajoy, que ha promocionat dins l’exèrcit violadors indubtables, menyspreant públicament les víctimes (el cas de Zaida Cantera, a qui fins i tot es volia forçar a abstenir-se perquè, sent diputada ara del PSOE, donés la presidència a l’encobridor!). Ens estem ofegant dins un bassal de merda sense fons, però anem rient mentre assenyalem una gran democràcia. El marit de Melània no farà ni la meitat de la meitat del mal del que ens van fer a nosaltres Jaume Matas i el torero Bauzá. 

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF