Els canvis que ja no podem evitar

Fa unes setmanes, Luis González Reyes publicava un article més que necessari. En poques paraules, venia a dir que, en l'escenari de crisi climàtica i energètica en el qual estam immersos, el món no es pot permetre una guerra. Així, deia: "La mirada militarista considera que continuam en el segle XX, que encara és possible una guerra a gran escala amb un malbaratament i dispendi energètic i material brutal, recolzat en una estabilitat climàtica i ecosistèmica que ja no existeix".

I, malauradament, aquesta sembla ser la tònica de la presa de decisions estratègiques en molts nivells, en el marc d'una crisi sistèmica i multidimensional sense precedents. Les 'solucions' proposades tendeixen a plantejar-se en el marc de contextos que ja no són ara possibles ni viables i, per tant, l'únic que aconsegueixen és agreujar les problemàtiques de fons i accelerar el camí cap al col·lapse.

D'exemples, en tenim a mansalva d'ençà de l'esclat de la pandèmia i molt especialment d'ençà de l'esclat del conflicte de la guerra a Ucraïna, molt particularment, en el context de la crisi energètica -més evident-, però també de la crisi alimentària que se'n derivarà i que hi està estretament vinculada. Davant la dependència d'Europa, especialment energètica, però no només d'això (gas, cru, dièsel, gra, fertilitzants...), s'accelera la transició cap a altres fonts energètiques, encara que només sigui per generar l'electricitat que no és, ni de molt, el gruix del consum energètic a escala global. En aquesta transició, alguns hi creuen veure la llum, pel que pugui implicar d'accelerador de la implantació de renovables. Però això no ve més que carregat de trampes per molts motius: 1) probablement no es disposi ni de l'energia ni dels materials suficients per produir les tecnologies renovables per a la transició que preveuen els pactes verds europeus; 2) perquè implica la transició de negoci de les grans elèctriques, que ara veuen una rendibilitat elevada en les grans instal·lacions renovables a costa de, moltes vegades, la industrialització d'un sòl rústic, que hauria d'estar blindat i protegit, dins una estratègia prioritària de sobirania i seguretat alimentària, per poder fer front a futurs escenaris d'escassetat o alçada de preus per al subministrament exterior de tot allò que hem deixat de produir al territori que habitam; 3) implicarà nous processos d'espoliació i colonització de territoris proveïdors dels cada cop més escassos materials; 4) perquè en cap cas es resolen les "dependències" ni de grans empreses que mercantilitzen un dret essencial com és l'energia, ni de les tecnologies i materials que continuen provenint, en molts casos, de països en conflicte o dominats.

A més, l'impuls de la suposada 'transició verda' resulta que no serà tan verda, perquè no basta amb les renovables i els temps s'escurcen cada cop més: l'hidrogen, que a Europa, majoritàriament, es genera a partir de combustibles fòssils, entra en escena sense representar vertaderament una solució a la dependència energètica del transport; la nuclear torna amb força (sense anar més lluny, el Regne Unit -ja fora del marc de la UE, però que va bé posar com a exemple- ha confirmat la construcció de vuit reactors en deu anys, malgrat que el que tenia previst fins ara era un reactor cada deu anys). Juntament amb el gas, la UE està plantejant considerar-los combustibles 'verds' per la urgent transició energètica que requereixen els països dependents. I tot això, evidentment, suposant que podem continuar 'construint' com si els materials fossin infinits i barats en un món que ens està cridant a la cara que "això s'acaba, senyors!". És més, l'escalada de preus que ja començam a veure (de matèries primeres, energètiques, metàl·liques i agroalimentàries) jugarà totalment a la contra dels objectius ineludibles de sostenibilitat en el marc de la crisi ecològica global que hem generat. L'increment dels preus provoca tensions i ens duu a solucions totalment irracionals com que, en un context de crisi ecològica que els científics escupen a la cara de la inacció política i escassesa energètica, se subvencioni amb doblers públics la benzina o el gasoil domèstics, fet que acaba incentivant més consum i, per tant, més emissions. Tot plegat, un contrasentit sense sentit i sense una fàcil solució.

Feim tard en la necessitat de fer cas de les advertències i evidències que fa temps que se'ns mostren. Feim tard perquè la societat cada cop té menys marge de reacció pel que fa a la reorganització col·lectiva, a l'assumpció de canvis, a l'elecció del com i amb qui, i les polítiques continuen volent fer-nos creure que "tot anirà bé", la qual cosa ens recorda a allò que dèiem a les nostres filles i fills, en temps de confinament, per intentar tranquil·litzar-los quan els adults sabíem perfectament que bé no hi estaven anant, les coses, quan la humanitat sencera s'estava enfrontant a una pandèmia mundial i havíem hagut de tancar tot el món dins casa seva (els que en tenien) i aturar tota la cadena global de producció. Res no anirà a millor, ara mateix. Però convendria, en primer lloc, deixar de mentir i, en segon lloc, adoptar totes les polítiques necessàries per acompanyar la societat en l'adaptació a uns canvis dràstics que requeriran molt enginy i creativitat per sortir dels marcs i lògiques prèvies, que són bàsicament de mercat, i que ja no signifiquen res més que agreujar i accelerar (ni tan sols alentir) l'arribada al precipici. Cal canviar de direcció i cal fer-ho amb previsió i des del canvi radical de prioritats estratègiques -centrades en la vida- per tal de poder generar noves possibilitats per a tots en aquests nous escenaris complexos i d'escassetat dels recursos que hem convertit en imprescindibles del 'progrés'. I tot això, intentant regenerar els malmesos equilibris ecosistèmics que hem generat. És possible? Jo pens que sí. Reduint, redimensionant, relocalitzant, reconnectant, simplificant, escurçant, prioritzant. És possible si deixam de pretendre que "tot sigui com abans" i deixam de resistir-nos a acceptar els canvis que ja no podem ni hem d'evitar.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB