OPINIÓ

El marc de referència

Estem a prop d'arribar a l'equador de la legislatura política i amenaça tempesta al cel de la governamental majoria d'esquerres. Després d’un primer any àgil en posar ordre al desgavell que havia deixat l’ultraconservador Govern Bauzá ressonen els primers trons. No provenen de l’acció, o la inacció del Govern, com succeeix normalment. Més enllà de l'aparença dels fets, l'origen del soroll cal buscar-lo en el si de les respectives formacions que conformen el pacte d’esquerres. En concret, el cas “presidència del Parlament” i, ara, el cas dels “estudis”, que són els que han provocat més alarma, tenen tota l’aparença de ser secrecions abruptes producte de la tensió interna, no del Govern, sinó dels partits polítics. Els socialistes, encara que més experimentats en aquest tipus de disputes, a les portes d'un congrés estatal, que es presenta de confrontació, tampoc no  n’estan exempts. 

No hi ha per què escandalitzar-se que les coses siguin així: hi ha disputes més nobles i altres no tant; unes són ideològiques i altres més prosaiques. En tot cas, no es pot oblidar que les eleccions passades varen configurar una majoria d’esquerres que representa la voluntat dels ciutadans. I això, aquest fet, resta inalterable, encara que la consistència de les xifres aparentment s’hagi debilitat amb el reposicionament d’alguns diputats. Aquest és el marc de referència que l’esquerra té obligació de preservar. És evident que la consistència de la resposta, a dia d’avui, no la podem confiar en primer grau als partits. Per creixement o per redefinició, tots es troben tensionats. Estan en un procés efervescent que quallarà prest o tard, però encara no ho ha fet. Per tant, la màxima responsabilitat que aquesta aventura arribi a bon port ara està situada en un àmbit diferent dels dels partits, per ventura superior.

En aquest sentit, és bo que després de cadascuna d'aquestes crisis d’efervescència no s’hagi qüestionat la pervivència del pacte que signaren. En definitiva, no s’hagi plantejat, en cap cas, desistir de la voluntat de donar resposta al mandat popular. Doncs, no és aquesta la qüestió, no és aquest el perill. El perill és quedar enredat entre les branques. No trobar la locomotora adequada que faci avançar el procés. Una gestió tranquil·la del pacte, en circumstàncies normals, hauria de fer avançar en la definició de l’alternativa a mig i llarg termini que permeti una proposta progressista global per al país. Avui no és possible, encara que només sigui perquè hi ha pendent un congrés del partit socialista, el resultat del qual serà determinant per possibilitar o no una proposta d’aquestes característiques.

No crec, per tant, que la gestió conjunta del pacte per si sola sigui suficient per reforçar el marc de referència que va sorgir de les darreres eleccions. Un marc que per força ha de ser el principal objectiu polític per les forces que signaren el pacte: recordem que en els dos anteriors pactes de progrés el marc inicial mai va ser aquest, sempre va existir una dependència a la voluntat de pacte d’UM. Això, precisament, és el que fa que quest pacte sigui diferent dels anteriors.

Ara bé, si els partits encara no estan en condicions i la gestió conjunta de pacte signat no és suficient, és clar que la responsabilitat d’avançar en la consolidació del marc correspondrà essencialment al Govern. En aquest sentit, el Govern no solament ha de gestionar de manera adequada i eficaç els recursos públics, sinó que, també, haurà d’enfortir i projectar a futur aquest mateix marc. No fa falta dir que no sempre és així, més aviat trobam exemples del contrari, en què els partits han estat més forts que el Govern al qual donaven suport. La tasca no és senzilla i l’entorn ha esdevingut més inhòspit del que hi havia només fa unes setmanes.

Hem de convenir que el govern conservador de Madrid no és precisament un aliat i Balears sempre ha resultat un peça desitjable per a ells, no han reparat mai en la utilització de qualsevol subterfugi per tal de tenir-la sota el seu control. Ara, passat el congrés dels conservadors locals, estan en condicions d’articular una feina d’oposició que fins aleshores pràcticament no havien executat. Sabem quin tipus oposició són capaços de fer. A més, els de Madrid es mouen com peix a l'aigua en l’exercici de la instrumentalització del poder judicial, profusament aplicat en relació a Catalunya amb el beneplàcit dels socialistes, aquí a aquests això els pot anar a la contra: ja han aparegut les primeres insinuacions. Davant això no hi pot haver dubtes.

La resposta passa per un Govern fort capaç de cohesionar i mobilitzar al seu entorn tots aquells que en el seu dia determinaren que el marc actual era el més convenient per a aquest país. Possiblement, en aquesta segona part de la legislatura, entrem en una dinàmica diferent de la que hagi existit fins ara. No serà suficient gestionar, fins i tot, ni tan sols gestionar correctament; serà necessari il·lusionar amb un projecte a mig i llarg termini entorn d’un govern que inexorablement haurà de mostrar un perfil polític alt.     

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF