De l’article de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, Mallorca, 1864 - Barcelona, 1920) a Il·lustració Catalana (I-1912) en la mort de Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911). Oliver i Maragall van coincidir al Diario de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans. La Fundació Joan Maragall potencia avui el propòsit vigorós i renovat de vincular cristianisme i cultura.
[...]
Certa nit memorable, fa poc més de vuit anys, Joan Maragall, portat a la presidència de l’Ateneu Barcelonès, va llegir el famós Elogi de la paraula. De “la paraula viva”, la seva. I aquesta paraula viva, i aquest elogi que va fer-ne amb tan pregona visió i amb tan esplèndida claredat com de llum increada, expliquen tot el seu temperament i donen la clau de la seva obra, constituint al mateix temps una doctrina literària i una norma de vida, un ètica i una estètica, tant més noble i elevada la darrera quan és pura emanació i vestidura de quelcom que l’autor suposa immanent en tot gran esperit poètic: la puresa moral. D’aquesta puresa va fer-ne també, en altra ocasió, un bell elogi, que misteriosament se correspon amb el de la paraula viva, com si una i altra estiguessin en relació de causa i efecte, o de matèria i forma, o d’expressió i contingut, i fossin dos moments inseparables d’una mateixa operació anímica. [...] “Estat poètic”, ne deia de tal moment, així pels individus com pels pobles, un autor d’estranya i difícil filiació, molt conegut i en part traduït per Maragall: Novalis. [...] Perquè la poesia de Maragall, en sos moments més alts, fou poesia d’essències, de pureses, no de materialitats ni anecdotisme. La seva inspiració es movia en el camp divisori de lo sensible i lo suprasensible, i explorava aquest món de misteri de lo inconscient i no revelat. Amb ell tornà a Catalunya la plena espiritualitat després de l’absència imposada per la moda del positivisme. [...] Ell fou la modalitat catalana, la representació catalana d’aquesta alta espiritualitat del nostre temps, tot distinció, exquisidesa i senyoriu: selecte sense refinaments ni decadentisme, sense preciosisme, ni posa, ni afectació. S’ha dit que Maragall aplegava, en una estranya i desconcertant barreja, el sentit místic i el sentit pagà o hel·lènic. [...] Aquest hel·lenisme era, no la part fonamental de la seva estructura artística, sinó la rebuda de fora, la superposada per admiració i tracte literari, amb Goethe per exemple. [...] En qualsevulla indret o direcció de la seva vida, en la regió de lo poètic, en el camp de la predicació social, en l’esfera candent de les disputes polítiques, en el clos del patriotisme català, pertot, la seva irradiació personal, l’atractiu indefinible del caràcter, que és allí on resideix l’home ensi mateix i s’unifiquen tots els atributs i potències de l’ànima, varen escampar olors de bones obres i una aura de consolació que feia volguda la seva presència, com se cerca en les soledats ardoroses l’ombra regalada d’un arbre patriarcal. Com l’enyorarem!
