El manual

L’Anton Fiter i Rossell diu que no es troba gaire bé. Al vespre li puja la febre, li fallen les forces. Ha de baixar a Barcelona, perquè ha de portar uns papers oficials a l’Audiència, però té un neguit, un mal pressentiment. La prudència aconsellaria deixar-ho córrer i quedar-se tranquil a casa, per veure si es recupera. No en fa cas, naturalment, perquè el sentit del deure és més fort que no pas l’anunci d’una vaga malastrugança. De tota manera, se n’anirà content, perquè el seu Manual està pràcticament enllestit i el pot deixar reposar uns dies. Hi ha treballat durant onze anys, pràcticament des del moment en què el van nomenar veguer del bisbe. Ha fet un gran esforç, perquè el text ha sortit del no-res, fins que va arribar ell ningú no s’havia atrevit a posar ordre als papers i a esbossar una història d’Andorra. Les darreres setmanes han estat frenètiques, enllestint les cinquanta-sis màximes que hauran de servir de guia als membres del Consell, els seus estimats patricis, i el resum general de l’obra amb què la vol tancar. Queden alguns petits serrells: quantitats, dates, referències a antics privilegis que ha citat de memòria. És ben poca cosa, si ho comparem amb la feina que li ha portat durant tants d’anys. Però es morirà a Barcelona, lluny de casa, de sobte, després que la febre l’hagi atacat sense clemència. L’enterraran al vas de Santa Eulàlia, en un enterrament de composició simple. Abans de tancar els ulls, té un pensament pel seu Manual. Li sap greu morir-se, naturalment, però el consola saber que ha deixat un bon llegat.