“Amb les mans buides i el cor ple de tristesa”

—Què te diuen?

—No digui desbarats, don Jaume, ho sap molt bé, vostè, què me diuen…

—Què te diuen, he dit?

—Sebastià Rubí.

El capità Jaume obrí una plagueta que tenia i va cercar aquell nom entre les llistes: “Fa quinze dies que hauries de ser mort, tu”. Rubí havia anat a intercedir pel seu fillol davant el capitost de la Falange manacorina. Rubí era fillol del batle Antoni Amer, Garanya, i alhora, padrí jove d’un dels fills del batle màrtir. D’aquesta història només en sobrevisqueren el capità Jaume, tanmateix mort prematurament a la darreria dels anys quaranta, i el mateix Sebastià Rubí, que pogué contemplar, així, l’èxit fulgurant d’un sainet que havia estrenat el 1935, un any abans d’aquest succés, al teatre Principal de Manacor, avui esdevingut aparcament de cotxes. Ai Quaquín, que has vengut de prim, es deia el sainet, que tothom, després, les mil i una vegades que s’ha arribat a representar, ha anomenat popularment “el Quaquín”.

L’obreta té un component musical important gràcies a l’aportació inicial que hi feu mestre Antoni Maria Servera. Molt bon dia, mestre Antoni o Bàmbols són només algunes de les peces que, com a mínim a Manacor, han esdevingut autèntics hits intergeneracionals i populars. “El Quaquín” narrava la història d’un emigrant mallorquí que havia partit cap a “s’Argentina” a fer fortuna, però al cap de pocs anys tornava amb les butxaques buides i més prim que un garrot.

Però per què treim avui a rotlo tot això? Aquests dies l’exregidora llosetina Pepi González publicava al seu compte de Twitter aquesta piulada: “Avui fa 42 anys els meus pares varen arribar a Mallorca, amb dues filles petites i una altra en camí. Amb les mans buides i el cor ple de tristesa. Aquí els esperava molta soledat i feines precàries. És molt dur ser immigrant, així que una mica d’humanitat amb els nouvinguts”. Com ha de ser d’impactant per a qui deixa la seva terra el moment d’arribar a una altra, per haver de recordar, quaranta-dos anys després, quin dia va ser que trepitjaven terra mallorquina. Va ser, aquella, la primera immigració que ens arribava. Els ‘forasters’ (terme en un principi gens pejoratiu atès que servia per designar, senzillament, ‘els que venien de fora’) venien a fer feina i a guanyar-se el pa perquè veien que a Jaén, a Múrcia, a Albacete, a Sevilla o a Badajoz, ni les oliveres, ni les aglaneres, ni les ovelles, ni els porcs els donarien a bastament la vida que sabien que ja estaven en disposició de viure. Aportaren mà d’obra barata i feinera, i hagueren de sentir el cantet emprenyatívol dels mallorquins, gelosos perquè “venen a prendre’ns la feina”. El mateix cantet, ben igual, que el que han hagut de sentir els components d’onades posteriors, com ara els magrebins, els de l’Àfrica negra o els sud-americans.

Ai, la memòria! Entre el 1880 i el 1930 milers de mallorquins, i milions d’espanyols, italians i portuguesos, deixaren la seva terra, la seva gent, les seves cases, “amb les mans buides i el cor ple de tristesa” per partir a “fer les Amèriques”. Però no se’n recordaven. Ni se’n recorden, encara ara. Pedro Rosselló va ser batle de Manacor fa alguns anys. Una senzilla cerca a Google d’aquest nom ens mostrarà que un tal Pedro Rosselló va ser governador a Puerto Rico no fa gaire temps. D’on devia venir, aquest Rosselló? D’Albacete? De Nador? O potser de Dakar? Avui és habitual entre molts de joves demanar un “Barceló amb Coca-Cola” al tasser de qualsevol bar. En demanar-lo deuen pensar que fan un bé al país perquè demanen un rom d’aquí, quan, oh miracle, resulta que és dominicà, sí, de la República Dominicana.

Centenars de llinatges catalans, italians, espanyols o portuguesos estan escampats per tot Amèrica. Al Pacino, Lionel Messi, Fidel Castro… Són tots descendents de gent que havia partit amb una mà davant i l’altra darrere. Com ho són avui aquí Jennifer Cristina Suárez, Mamadou Hundogan, Mohamed Chikri o Anna Da Silva.

És repugnant que continuïn tenint predicament discursos de la por i la ràbia com el de “venen a prendre’ns la feina”. Però més ho és encara que s’hagin de sentir queixes perquè “els de fora s’enduen totes les ajudes i no en queden per als d’aquí”. La repugnància arriba al vòmit quan el feixisme més descarat es queixa de la feina que fan a la mà entitats com Open Arms, rescatant d’una mort segura desenes de persones cada dia. “Que no surtin de ca seva, si no volen travessar la mar, i si la travessen, que s’hi morin, ja saben a què s’exposaven”. Sí, això hem arribat a sentir.

El supremacisme i el colonialisme europeus han estat devastadors per a més de mig món. Ha esqueixat identitats, s’han inventat divisions territorials artificioses i innecessàries, han espoliat riqueses, han explotat, i exploten encara els recursos més preuats del planeta. Han destrossat, en definitiva, i per al consum i comoditat pròpies, les economies de mig món. Però, alerta, la culpa és dels qui deixen ca seva i travessen la mar. Prou. Posem peu fiter davant la xenofòbia, el supremacisme, el racisme i el feixisme. Obrim el món a tothom i, sobretot, recordem qui som i d’on venim.

Antoni Riera Vives és periodista