El malson de Barcelona

Podria escriure sobre la llengua indefensa, feble de pronoms, muda en tants entorns, abandonada pels que tenen futur. Crèiem que estava salvada i ens vam deixar enlluernar pel miratge d’un Leviatan per a nosaltres en lloc de contra nosaltres. Des d’una nostàlgia que ja havíem anticipat, podria escriure sobre l’Oriol Bohigas, genial fins al final, whisky i cigar, noucentista d’avantguarda, polemista d’incerteses, rescatador d’un vell país convertit en ciutat glocal. Podria escriure dels que dormen al carrer en aquesta mateixa enlluernadora i dubitativa Barcelona, pobres de solemnitat embolicats amb cartrons que els fan invisibles; m’ho explica la Mònica Bernabé, que ho va provar a Roma: tothom t’esquiva la mirada. Podria escriure, seguint les paraules de l’Enric Canet, dels pobres drets socials bàsics, sempre fent cua rere el totpoderós i fonamental dret a la propietat, que ens fa sentir falsament aixoplugats, cadascú al seu cau. Podria escriure d’infants incendiats fins a la mort al nostre Tetuan diari, una desigual i sorda guerra urbana que aquest cop, sense ser-ne conscient, he tingut a tocar de casa, el balcó tancat, les sirenes xisclant en la nit ataronjada de leds.

Tota aquesta vida em passa a càmera lenta pel cap, els ulls closos, impotent per vèncer l’insomni. Com un malson, com un somieig irreal, em veig posseït per l’ombra d’un Foix que adormit busca paraules antigues per dir coses noves. ¿L’estel de la Sagrada Família dessacralitza ja del tot el temple entregat al turisme? ¿Arribarà un dia que un Jesús anticapitalista foragiti els adotzenats visitants de la icònica baluerna? Quan sigui el moment, l’Oriol, amb un elegant gest d’aprovació, somriurà a la tomba on no l’han enterrat, abraçat a l’higiènic, hexagonal i interclassista Ildefons Cerdà, Senyor de l’Eixample, que des del seu agredolç triomf pòstum fa temps que contempla, contrariat, el vaivé incessant de rurals que volen ser urbanites i d’urbanites que volen ser rurals.

Rendit a l’insomni, recordo com a tocar del Tetuan on la pobresa ha cremat una família (aquesta sí, sagrada), al xamfrà Bailèn - Gran Via un tramvia va atropellar Gaudí, l’últim genial constructor de la tríada carlina déu, pàtria i família (els catalans no tenim rei), catalaníssim antirevolucionari de pedra picada, de pedra idealitzada fins als replecs més improbables. El retrat ideològic que n’ha fet Lahuerta al MNAC el torna a fer humanament terrenal. I a quatre passes de la fatídica cruïlla, Bailèn amunt, al número 56, Francesc Ferrer i Guàrdia hi va fundar fa 120 anys l’Escola Moderna a la recerca d’una educació (en l’idioma del Leviatan que ens devora) per deseducar classismes, racismes, masclismes (i feixismes a venir). Fins que va ser executat per foragitar la por dels mecenes de l’arquitecte. A un li van carregar les culpes de la Setmana Tràgica a Barcelona, àlies Rosa de Foc, i l’altre va bastir un temple per expiar-ne els pecats. No va ser possible La ciutat del perdó que anhelava Joan Maragall.

Igual que aquell rastre de foc i d’odi s’ha anat esborrant i perdent-se’n el significat, igual que aviat ningú recordarà la família de Tetuan, diumenge passat va morir, quasi en l’anonimat, l’historiador i mossèn Casimir Martí, crucial estudiós dels orígens de l’anarquisme barceloní i de l’integrisme catòlic decimonònic, és a dir, dels precedents de Ferrer i Guàrdia i Gaudí. Amb Casimir Martí, defensor i exemple d’una Església compromesa i culta que no ha pogut ser, i amb Oriol Bohigas, defensor d’una ciutat-país també culte, lliure i progressista que tampoc no és, quedem orfes de memòria col·lectiva, d’ambició humanista. Des de la història i la religió, i des de l’urbanisme i la política, l’un i l’altre van buscar la síntesi social i ideològica, el perdó maragallià. Dos estels s’apaguen. Ens costarà sortir del malson.