Com es fan els mallorquins?

Mallorca és terra de pas. Al llarg del darrer segle milers d’illencs se n'han anat a països com Cuba, l'Argentina, Algèria o França, quasi sempre empesos per la fam. La roqueta preturística era una societat en molts d’aspectes tancada, amb poca població externa, i 99% catalanoparlant. Els pocs nouvinguts eren guàrdies civils i mestres, funcionaris de l’Estat que arribaven destinats a contracor.

Però aquesta situació va canviar radicalment en molt poc temps. Amb el boom turístic els peninsulars varen arribar a representar el 20% del total. Després, ja al segle XXI, el nombre d’habitants provinents de l’estranger es va multiplicar per cinc (alemanys, anglesos i francesos, però també llatinoamericans i d’Europa de l’Est). La població, doncs, ha crescut exponencialment en els darrers cinquanta anys. Són els cuiners, cambrers i cambreres de pis que han estat la base econòmicament precària sobre la qual s’ha cimentat el nostre creixement.

Aquestes profundes variacions demogràfiques han tingut un fort eco sociolingüístic: l’ús social de la llengua catalana ha reculat molt i en molt poc temps. Avui només quatre de cada deu mallorquins la parla habitualment. La nostra identitat, doncs, es dilueix en la postmodernitat. Però la situació no és tan negativa com ens pot parèixer a primer cop d’ull. Segons les enquestes, a casa nostra el 70% de la població s’oposa a qualsevol mesura que suposi un retrocés en la promoció i protecció pública de la llengua. Com és possible, això?

Idò és possible perquè la consciència lingüística va molt més enllà de la comunitat de catalanoparlants. Així, avui el català no només es manté gràcies a aquells que tenen vuit llinatges mallorquins, sinó també, i sobretot, perquè una bona part de la població nouvinguda i castellanoparlant ha fet seva d’alguna manera la preocupació per la preservació de la identitat pròpia. És el que la gran demògrafa Anna Cabré ha explicat mitjançant el Sistema Català de Reproducció.

Per al cas català, Cabré va demostrar que, des del segle XIX (i potser abans!), la meitat de les generacions eren nascudes al territori i l’altra meitat hi havien arribat en algun moment de la seva vida. La immigració, doncs, era un tret definitori de Catalunya i fa d’ella el que és avui. De fet, el pes d’aquest fenomen és tan gran que, dels set milions i mig de catalans, quatre milions i mig són fruit de la immigració posterior al 1900... D’aquests, cinc parlen habitualment en català.

Això és gràcies que la llengua és un signe 'suau' de lliure adhesió a la comunitat. M’explic: qualsevol persona, per molt que vulgui, no pot canviar el seu color de la pell o el lloc on ha nascut, però sí que pot triar la llengua amb la qual s’expressa, malgrat que sigui un poquet. Perquè, si tu parles català, qui pot dir que no ets d’aquí?

N’existeixen d’altres, de signes 'suaus', com ara el futbol, les festes populars o el pa amb tomàtiga. Als bars dels barris d’immigració, fins i tot els panets de formatge es fan amb pa amb tomàtiga, perquè és la norma. Per tant, l’adopció dels signes de lliure adhesió són una construcció actual i, per això, es mantenen, no per la força de la tradició, sinó perquè són utilitzats com una eina primera de cohesió social.

No cal dir, doncs, que Mallorca i Catalunya mostren en aquest tema forts paral·lelismes: ambdós territoris experimenten una forta immigració, fruit del seu dinamisme econòmic, i a ambdós territoris, també, el futur de la llengua depèn que aquests nous pobladors facin seva la consciència de país. La gran diferència entre els catalans i els mallorquins rau en el factor temps. Mentre el Principat fa segles que conviu amb la immigració, a Mallorca aquest és un fenomen prou nou i intens, i ve de la mà, a més, d’una alta turistització de la societat (cosa que ens ha duit a un cert grau de desorientació col·lectiva).

Però no ens equivoquem, res no ens indica que aquests mecanismes de cohesió social exposats al Sistema Català de Reproducció no puguin funcionar a casa nostra. El que passa, simplement, és que és massa prest per veure'n amb claredat els fruits. Allò segur és que els catalanoparlants del futur tindran orígens molts diversos, i molts d’ells, a casa, parlaran també àrab, anglès o castellà (cosa que suposarà també un canvi dels hàbits lingüístics) i això no posarà en perill la llengua, ans el contrari.

En definitiva, cal fomentar aquests mecanismes 'suaus' de lliure adhesió per cohesionar el país. Especialment, cal mantenir l’idioma i posar-lo a l’abast de tothom. Com diu Cabré, no cal que tothom el faci servir vint-i-quatre hores al dia si la manera com viuen no ho fa possible, però és bo que la gent pugui conèixer i utilitzar quan convé la llengua comuna i amb això exhibir el seu carnet d’identitat.