Una Mallorca de cartró pedra
Al darrer article em lamentava de la manca de sensibilitat cap al patrimoni d'una part important de la ciutadania però, sobretot, dels nostres governants. Pensava, això sí, que hi havia notables excepcions entre les que destaca evidentment la protecció de la serra de Tramuntana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2011. Vist el nyarro dels marges de cartró pedra de Sóller, o, més ben dit, les parets de ciment empedrat, he de reconèixer que vaig quedar curt.
Com de costum, l’estalvi econòmic ha estat l’excusa per fer l’endomassada. Realment, però, ens hem estalviat res? I no ho dic només pel cost que suposarà ara retirar la feina ja feta, sinó perquè a l'hora de fer números hauríem d’anar una mica més enllà dels costos immediats i preocupar-nos pels futurs. No debades, aquestes intervencions tenen impacte a tots els nivells: econòmic, mediambiental, social i cultural. I aquesta vegada, no només no és una excepció sinó un perfecte exemple de tot plegat.
El reconeixement de què gaudeix la serra de Tramuntana no és casual. A més de la seva bellesa, posseeix incomptables elements patrimonials que la fan única. Marjades com les d’Estellencs o Banyalbufar defineixen la singularitat del paisatge de la Serra i són una de les icones turístiques de Mallorca a escala internacional. Sens dubte, seria més econòmic fer-les de plaques de formigó d’imitació, però el turista no es tan beneit com pensam i molt manco les autoritats de la Unesco. Preservar-les, doncs, és mantenir-ne el reconeixement internacional o, si ho preferim, un estalvi en futures campanyes de promoció que compensin la pèrdua d’atractiu turístic.
Mediambientalment, l’ús de ciment és infinitament menys sostenible que l’ús de pedra en sec, que permet la reconstrucció amb els mateixos materials evitant el consum innecessari de recursos. A més a més, facilita el drenatge de l’aigua i evita esbaldregaments tot allargant la durabilitat . Tot i això, és cert que no tota la feina feta pels margers es fa sense argamassa. Seria el cas de les parets que trobam a les carreteres. Ara bé, els materials usats tradicionalment poc tenen a veure amb els que tenia projectats el Consell. I, evidentment, això es nota i molt. Sense ànim d’atacar els vegans, és com menjar sobrassada de tofu. Pot tenir el mateix color i forma, però poca cosa més.
Des del punt de vista social i cultural, els ciutadans de les Illes no tenim per què renunciar a la nostra identitat i recursos. Dic això perquè vist el tracte institucional al col·lectiu marger, gairebé sembla que hagin de demanar perdó per existir i mantenir un dels oficis més característics d’aquesta terra. Massa sovint s’han contractat grans empreses de fora per a parets de pedra en obra pública amb l’excusa de ser més comptetitives. Ja és hora de visualitzar l’ofici de marger com una oportunitat per generar ocupació entre els ciutadans de les Illes sense renunciar a la identitat.
Tard o d’hora el turisme es reactivarà, i convé començar a pensar quin és el turista que volem que ens visiti. Perquè, en definitiva, la seva tipologia determina el tipus d’impacte i amb un entorn degradat com el que tenim no és difícil preveure què ens espera si no feim els deures. I ara per ara, el primer que veu un turista quan aterra és una escena dantesca de molins esbaldregats i femers particulars que semblen recrear alguns dels grans èxits del grup musical Ossifar. Pa per a avui, hooligans per a demà.
No es tracta d’anar contra el sector de la construcció, ans al contrari. Basta aplicar el sentit comú amb una obra pública integrada en l’entorn i prioritzant la rehabilitació dels espais degradats i del patrimoni. Promoure la iniciativa privada amb criteri fent habitables els milers d’habitatges i edificis que ara estan buits i donen una imatge deplorable de l’illa. Ara que, posats a estalviar també podem provar d’escampar picadís per les roques per ampliar la superfície de platja. No vagi per dit, perquè avui dia, a la Mallorca de cartró pedra, tot sembla possible.
