OPINIÓ
Opinió 11/12/2017

El malestar damunt la taula

i
Cristina Ros
3 min

Ara fa un any, entre final de novembre i mitjan desembre, la llibreria Drac Màgic de Palma va acollir el cicle 'Emergències. Llibres i converses sobre polítiques culturals', organitzat pel col·lectiu Afta Perfecta. Totes les persones que hi vàrem assistir sabem fins a quin punt l'aforament de la sala va ser insuficient. Hi havia expectació, ganes de xerrar-escoltar-discutir sobre unes polítiques culturals que no ens satisfeien o, si més no, que crèiem molt millorables. Els partits governants havien tret a passejar, des del començament, la bandera de la participació. No la promovien i, entre una part gens menyspreable de la gent que treballa-viu la cultura hi havia la voluntat de fer-la efectiva.

Coincidia que s'havien publicat un parell llarg de llibres que posaven el tema de les polítiques culturals sobre la taula. Es feien ressò del conflicte existent i l'analitzaven, obrien derives i fins i tot aportaven algunes solucions. Els d'Afta Perfecta articularen les converses al voltant de quatre llibres d'aquests: Cultura en tensió de Jordi Oliveras, Cultura libre de Estado de Jaron Rowan, A contra-temps de Joan M. Minguet i L'assignatura pendent de Gemma Carbó. En aquelles 'Emergències' hi va haver un poc de tot: hi va haver debat, hi va haver participació, s'hi abocaren idees, s'hi va discutir, també hi va haver alguna sortida de mare i fins i tot alguna de les sessions va coincidir en dia i hora amb la protesta dels artistes, una versió petita de la històrica 'Arruixada', al Casal Solleric. La insatisfacció era latent, el canvi de govern del PP per un pacte d'esquerres havia generat expectatives, havia passat un any i mig i no es veia el camí que en pogués donar compliment. Però, així i tot –insistesc– hi havia ganes, i almenys des del meu humil punt de vista, es feia palès un esperit bastant saludable de col·lectivitat per avançar. Es parlava de conflictes i, amb les excepcions que sempre confirmen qualsevol realitat, es percebia el bon rotllo d'estar disposats a treballar-caminar amb un ànim positiu.

Què ens ha passat? M'ho deman quan tenc notícia que Pere Vicenç (d'Afta Perfecta) i altres membres que han quedat d'aquell col·lectiu organitzen un altre cicle de converses per al proper mes de gener. I m'ho deman perquè sé que el cartell que havien preparat ha causat un terratrèmol, si és que es pot qualificar així una sacsejada en el nostre petit àmbit cultural. Però també i sobretot m'ho deman perquè, durant aquest any, hem pogut veure com qualsevol fet –gros, petit o mitjancer– ha contribuït a aflorar una crispació en certs sectors de la cultura, especialment en el de les arts visuals, fent botar xispes, trons i llamps fins al punt que alguns hem pensat seriosament en la necessitat de calmar els ànims si volem caminar. I volem caminar.

El proper cicle pren el títol d'un altre llibre, Polititzacions del malestar (editorial Raig verd) que, coordinat per Daniel Gasol, Nora Ancarola i Laia Manonelles Moner, aprofundeix en les experiències artístiques "que dibuixen el malestar en la seva dimensió política, col·lectiva, retornant a la societat allò que aquesta invisibilitza", segons que s'explica en la promoció de la publicació. Jo encara no l'he llegit, però només el fet de posar el malestar sobre la taula per demanar-nos què ens passa ja em sembla positiu, o no.

Evitar la visibilització del conflicte, de la crispació, en comptes d'enfrontar-s'hi és propi de moltes societats, entre les quals diria que hi ha la nostra, si no fos perquè és un reduccionisme injust. Allò que els plats bruts es rentin a casa ha estat, en bona mesura, una norma no escrita però bastant repetida en cercles que coneixem prou bé. Per això, em deman si aquelles 'Emergències' i altres accions individuals i col·lectives, que volien afrontar el conflicte, donar una sortida al malestar, no han contribuït sinó a crear més malestar. Segurament n'hem d'aprendre, no a callar, sinó a saber destriar el gra de la palla, però sobre la taula i sense fractura.

stats