Opinió 04/03/2014

Maleïda guitarra, maleït tabac

i
Miquel Capellà
4 min

Just ahir un amic, recent assabentat de la mort de Paco de Lucía, em va demanar: però ell tenia cap malaltia? Sí, li vaig dir, fumava 2 o 3 paquets de tabac diaris. Això no és cap malaltia, em va contestar. Jo vaig callar. He passat hores, moltes hores amb ell on el tabac feia part important de les converses. Les converses eren plenes d’anècdotes, de vivències, de personatges i, sobretot, de records. Gabriela, la seva dona, enamorada, guapa, intel·ligent, generosa i prudent, ens observava i, a la vegada, ens vigilava. Cada vegada que Paco encenia una nova cigarreta, ella patia, tot i que mai feia cap gest de contrarietat. Alguns dies férem sortida de sol després d’haver canviat uns quants cops els cendrers: l’únic que fumava era Paco de Lucía. Aquelles converses, recordades ara, sabent que ja mai més es repetiran, recuperen tot el sentit i la transcendència de la saviesa de tot un món viscut i contat des de la perspectiva d’un geni. Els països canviaven; les històries eren sorprenents; els personatges se succeïen, passant de l’afecte i la nostàlgia a la decepció. Des de Pasqual Maragall fins a Felipe González; presidents de països exòtics; ministres; banquers; artistes... tot explicat de forma senzilla, neta, sense pretensió i sempre donant més importància als fets que als personatges. El desencant... El desencant era un dels seus estats d’ànim més freqüent. Paco era un home d’esquerres profundament decebut. Ell coneixia molt bé quins eren els patiments de la gent humil perquè ell havia nascut en el si d’una família pobra, molt pobra, i tenia un profund sentiment de pertinença de classe, sabia molt bé quins eren els seus i per què. Tot i així, era una persona moderada, lliure i, sobretot, tolerant en la seva forma de pensar i d’expressar les seves idees. Una de les seves passions eren les propietats amb immobles, tenia cases a Algesires, a Mèxic, al Pirineu francès, a Toledo i, darrerament, a Mallorca: des de fa dotze anys era un mallorquí més de doble pàtria, com tants d’altres. Les cases li donaven, simplement, seguretat perquè ell no tenia esperit especulatiu. Els andalusos del partit socialista de l’època de González eren, majoritàriament, amics seus, inclòs el mateix González. Parlant d’aquesta època amb ell, vaig arribar a la conclusió que socialisme i socialistes l’havien decebut profundament. Perquè, per ell, socialisme volia dir canviar el món no precisament amb el sentit que sí el varen canviar quan González va fer seva la doctrina xinesa que l’important no era que el moix fos blanc o negre, sinó que el que comptava és que el moix fos bon caçador de rates. En aquest sentit, moltes vegades em va semblar un home ideològicament perdut, orfe d’empara política, tot i que les seves conviccions i les seves idees eren tan fermes com els seus sentiments humanitaris. Increïblement lúcid amb les seves reflexions, envoltades, tot plegat, d’un sentiment d’esperança i de compassió cap al sofriment dels altres. La seva mirada neta, el to pausat de la seva veu i la seva expressió entre dolguda i afable eren testimonis de tot el que pensava i de tot el que sentia quan parlaven de la incongruència dels polítics, de la corrupció, de la mentida i de les injustícies que emmalaltien el món que ens havia tocat viure.

Un dels moments més inoblidables que vaig tenir la sort de compartir amb Paco de Lucía va ser un dinar a Portals, convidats per Miquel Roca i la seva dona Birguitta, compartint sobretaula amb Caballero Bonald, sota l’atenta i encuriosida mirada d’Andreu Manresa, periodista per excel·lència de Paco de Lucía. Història social d’una Andalusia perduda, poesia i música envoltant un cafè, mentre, per la finestra, la mar, entre blava, verda i grisa, anava i venia com si volgués acompanyar el ritme de la conversa; però, sobretot, el que va succeir fou com un breu poema, ara ja irrepetible, d’amistat, de tendresa i de memòries íntimes, compartides per dos genis igual d’humils, igual de planers, igual de savis.

Poques vegades vaig parlar amb Paco de Lucía de la seva música, poc li podia aportar com no fos pura ignorància, tot i que aquestes poques vegades vaig veure com la seva veu, la seva expressió i la seva mirada es tornaven patiment. Conten que un dia, en una entrevista, Paco de Lucía va dir, parlant de la seva guitarra: és una filla de puta. Quan ell reapareixia, després d’haver estat tancat setmanes senceres al seu estudi de Puigpunyent, preparant el seu darrer disc o el seu següent concert, era fàcil entendre com aquell joc de passió, perfeccionisme i angoixa l’havia fet patir. Tot plegat eren la seva música, la seva guitarra, la seva inseguretat, a més a més de la seva pròpia història, és a dir, la necessitat de quelcom tan simple com seguir sent Paco de Lucía, cosa que per un home tan senzill i humil com ell no era gens fàcil. Aquest pot ser un dels motius pels quals, tot i volent-ho, mai va poder separar el maleït tabac de la maleïda guitarra. Per això, i com molt bé li hauria explicat el poeta: Som el temps que ens queda. Excepte els genis que, a més a més, són els temps que ens quedaran a la memòria.

stats