I que la maldat s'extingeixi en l'incendi
“Hi ha un pam de mar al desert, i el vaixell bufa la vela”. No us fa l'efecte, eixancarrats damunt d'una tovallola en l'arena o asseguts en una roca de marès o de casa estant (intuint la sal per la finestra), que vivim en aquest miratge? A mi em sembla que, gairebé de sempre, habito aquest vers del Francesc Gelonch. Que vivim en una jungla que hem desertitzat i m'arrisco a dir que som només veles al vent: les ales retallades d'éssers alats que, tant li fa en quina nau i amb quin rumb s'hagin embarcat, naveguen segons com ho manen els mecanismes del vaixell, i el vent que ja no té prou força ni per fer net, ni per virar o empènyer somnis. I tanmateix, s'insisteix a perseguir el moviment, perquè un xic enllà s'albira –si bé t'hi fixes, si no et fa por d'embogir amb la il·lusió– un tros blavíssim d'aigua.
Deu ser l'amor, aquest atzur que se'ns presenta quan, tips de l'acumulació de falses utopies a les butxaques (com grans de sorra punyeters), acalorats per la pressió d'un sistema especulatiu i sobreconstructor que se'ns cruspeix l'espai, i deshidratats de suar burocràcies frustrades, amb els peus negres de tant trescar a la recerca d'unes relacions altres (justes, de costat), caiem de genolls a terra amb tot el pes de les respectives motxilles d'empatxos i culpa i pors i ressaca, i ens meravellem encara? Pot ser que l'amor sigui el gest d'escoltar el ritme del batec del món (subterrani i celeste) i provar de seguir-lo, tenint fe que l'alè ens tornarà fresc, primigeni –i alliberarem uns mots del seu llast i recordarem el sentit nuclear d'uns altres.
Havent sobreviscut dins l'esquerpa Ciutat encimentada, topo a la fi, si estic de sort, amb la revitalitzant ombra d'un arbre supervivent (ficus, garballó, alzina o figuera), que és alhora la taverna de xigarres i gorrions –per dir-ne uns entre milers–; se'm fica orella endins el vers d'Antoni Clapés, com la tonada d'una abella reina que abdica, i “So i ombra i arbre i tu sou u. / I sou deu mil”.
Reposada, aconsegueixo recuperar un lloc per dir-ne casa. Però, ai, la xafogor insomne dels vespres d'estiu urbans, atapeïda de nadons que gemeguen, del xerric dels aires condicionants i l'esgarrifós desori de les bregues de moixos i les sirenes policia i les ambulàncies..! Les nits que em vetlla un malson i la lluna és vermella, com als versos de Verlaine (en traducció d'Amat Baró): “Més els vespres d'estiu: la rojor de l'ocàs es fon / dins el gris blau dels núvols que ella inflama / de brases i de sang; i l'àngelus que clama / allà al lluny sembla un plany que et va encalçant el pas”. No podríem dormir jamai, si no fos que silenciem una estona el plany del món amb les cançons que la Terra encara canta: que no sentiu l'eco de les onades retrona, i el de músiques antigues i el del terratrèmol dels amants!? L'amor: una senalla amb el pòsit de cintes de posidònia i un llibre de poemes que encén, encara més, els dies caniculars –i que la maldat s'extingeixi en l'incendi.
