Majories variables
Pluralitat. Ens omplim la boca tot sovint amb la diversitat de Catalunya i la necessitat de governar per a tothom; en canvi, quan es tracta de formar majories de govern i fer política de veritat, s’imposen els esquematismes més baixos de sostre, els blocs, la disciplina. Això no només és culpa dels polítics, també ho és del periodisme, que ha tendit a confondre la flexibilitat amb el tacticisme o l’olla de grills. Els titulars aplaudeixen els blocs estables i penalitzen les contradiccions, la geometria variable i els cops de volant, quan haurien de ser pràctiques normals, si realment ens creiem que la política reflecteix una realitat plural. La nova etapa que està a punt d’encetar-se a Catalunya és una bona oportunitat per gestionar la pluralitat d’una altra manera. Tenim un Parlament amb dues majories (la d’esquerres i la independentista) que poden fer intersecció, però només en algunes matèries; tenim minories poderoses que demanen ser escoltades; hem de manejar una situació de conflicte institucional i fer-la compatible amb la gestió del futur immediat. Per tot plegat el futur govern català hauria de ser capaç de liderar majories més àmplies o menys segons el moment i segons la qüestió que hi hagi sobre la taula.
Accents. Esclar que això no depèn només del Govern. Ja es va veure en la campanya electoral que tots els partits són presoners dels vetos creuats que busquen acontentar el nucli dur de les seves respectives parròquies. Això, juntament amb les posicions binàries a l’entorn de la futura sobirania de Catalunya, ha fet inevitable un Govern bipartit independentista, l’únic que sembla tenir opcions d’aguantar una legislatura sencera, tot i que haurà de gestionar no només la rivalitat i les contradiccions entre ERC i Junts, sinó també la coexistència d’accents polítics més aviat de centre -sobretot si Elsa Artadi és vicepresidenta econòmica- amb el necessari suport extern de la CUP i fins i tot dels comuns. El nou govern d’Aragonès serà pràcticament paritari, però la majoria que el sustentarà està clarament tombada a l’esquerra, i això s’hauria de notar, ja veurem com, en l’acció de govern. Però també es poden donar contradiccions si l’aposta d’ERC pel diàleg amb el govern Sánchez és esmenada per la CUP i Junts. Sobretot perquè sembla dubtós que el PSC pugui arrossegar el PSOE a un escenari de diàleg sincer, a causa de les convulsions de la política espanyola i el front electoral de Madrid, acabat d’obrir. Si aquest és el cas, el contenciós polític català es mantindrà en un bloqueig nefast, però l’independentisme continuarà carregant-se de raons.
Diàleg. I malgrat aquest panorama, el nou president hauria de tenir l’ambició no només de superar aquests obstacles, sinó de saber trobar l’oportunitat d’aplegar majories àmplies en temes fonamentals de país amb la part menys hostil de l’oposició. Ja és sabut que la situació dels presos fa impossible un acord estratègic entre ERC i PSC (tot i que Laura Borràs el va donar per fet cada dia de campanya), però molts afers pendents demanen majories qualificades i, a més, no afecten el posicionament de cada partit respecte a la independència. La renovació de la CCMA, la gestió dels fons europeus, la recuperació postpandèmia, el reforçament de la sanitat pública i moltes altres qüestions mereixen acords amplis entre partits, institucions i sectors socials. Pensar que un president independentista no pot liderar aquesta mena de consensos és una presumpció interessada, que el país no ha d’admetre precisament perquè és plural.
