El Madrid i la pel·lícula que hem vist mil vegades
El Madrid va tornar a fer realitat la pel·lícula que hem vist mil vegades: no juga a res, està virtualment eliminat, el contrari té dues ocasions claríssimes i les falla i quan falta un minut perquè s’acabi el partit i encara no has acabat de fer el comentari que esperes no haver de lamentar les ocasions perdudes, i et contesten que mira que n’ets, de malastruc, el Madrid en marca dos de seguits. Pròrroga, penal, 3-1, el City al carrer i el Madrid a la final.
Anar amb el City transcendeix de llarg el sentiment culer d’anar a favor de qualsevol que jugui contra el Madrid. No només perquè el City no és qualsevol equip jugant a futbol, sinó, sobretot, per Pep Guardiola, sobre el qual part de la premsa esportiva madrilenya ha escrit durant dues eliminatòries seguides les pàgines més provincianes i acomplexades que es recorden. Però ahir el City va caure víctima del mateix encanteri que ressuscita el Madrid quan sembla mort a la Champions.
Dimarts em vaig trobar un conegudíssim barcelonista tan profundament antimadridista que em va dir que canviava l’eliminació del bàsquet blaugrana per l’eliminació del Madrid a la Champions. La temporada en blanc del Barça ha condemnat els culers a patir també quan no juga el seu equip. Doncs bé, encara queda un partit de patiment, el més temut, i ara ja només queda el pla B, que és el Liverpool, que voldrà treure’s l’espina del 2018. Però un pla B en una final és jugar amb foc, sobretot després de l’enorme capacitat que ha demostrat el Madrid per fer possible el que semblava impossible.
