Madrid i ‘alrededores’
Construïda sobre enganxades successives més o menys buides de contingut i tan feixuga i embafosa com ha estat, la campanya provincial madrilenya hauria de servir, com a mínim, per suscitar alguna reflexió de profit, al marge dels resultats.
La primera és la consolidació de la perillosa desconnexió entre la política i la realitat. És just reconèixer, però, que aquest mal no és patrimoni madrileny: la política catalana –en standby des de fa anys o, com a mínim, des del passat 14 de febrer– li disputa de tu a tu la posició de primera potència mundial en matèria de desconnexió. Si qualcú decideix davallar de l’estratosfera, que avisi, per favor, que aquí ja hem apagat els receptors.
També és just reconèixer que el mèrit no és exclusiu dels polítics i dels partits, perquè, sense la col·laboració necessària dels mitjans de comunicació, sovint més àvids de novetat que de profunditat i més pendents de les declaracions escandaloses i de les facècies lleugeres que de l’avorrida i òbvia realitat, la política tota sola no hauria entrat en òrbita tan hàbilment.
Si els titulars a sis columnes i els “incendis a les xarxes” no recompensassin tan generosament les levitacions dels líders polítics i la seva irrefrenable tendència a agitar tot el repertori de banderes, faria estona que haurien tornat a l’avorrida però utilíssima tirania de la llei de la gravetat. O sigui, que procurarien tenir els peus a terra. Com a mínim, la major part del temps.
Segurament són molts els factors que hi han contribuït, però la photo finish és realment desconcertant. Com pot ser que unes eleccions autonòmiques, en què es dirimeixen la major part de polítiques concretes que condicionen la vida tangible dels ciutadans, es convertesquin en un circ altisonant ple d’actuacions judicialitzades, gruixades dicotomies, presumptuoses declaracions de principis i frontisme sobreactuat?
I és realment curiós perquè, afortunadament, la major part del discurs polític imperant i del relat mediàtic consegüent no existeix al carrer. Per sort o per desgràcia, els problemes de la gent són uns altres i les enceses contraposicions de feixisme/democràcia o comunisme/llibertat, no formen part del dia a dia de les persones normals ni condicionen les seves relacions ni els seus posicionaments.
Sembla que els gabinets i les assessories polítiques responen a una lògica complicada. Deuen estar realment persuadits que la seva funció és traçar al líder un full de ruta tan marcià com sigui possible i dictar-li diàriament els jocs de paraules i les provocacions que ha d’anar repetint disciplinadament al llarg de la jornada. Cadascú tria l’estratègia que vol, res a dir, però quan tants de titulars de portada només troben explicació en la ment de polítics i periodistes i, per contra, tanta de gent del carrer els troba indesxifrables, inoportuns o, pitjor encara, tediosament repetitius...
En això, dreta i esquerra sí que han pogut posar-se d’acord: abracen la ingravidesa amb el mateix entusiasme i aconsegueixen, uns i altres, no caure mai en el fang de les propostes concretes i la prosaica realitat. Si de cas un petit matís ajuda a distingir-los: l’esquerra, a més, fa mala cara.
Incomprensiblement, i llevat d’honroses excepcions, l’esquerra ha anat tornant puritana, apocalíptica, irritada i irritant. Es mostra sovint ofesa i depressiva, i tendeix a formular-se a través de prohibicions i paràmetres moralitzants.
Si ja era preocupant que Antoni Puigverd escrivís que “La derecha habla sin reparos, mientras la izquierda somete el lenguaje a una gimnasia de culpa y coerción”, la peça del Gran Wyoming sobre la campanya madrilenya, en què, a la banda sonora, s’associa Ayuso/Village People i esquerra/Leonard Cohen, hauria d’activar totes les alarmes.
El problema és en part de contingut i parteix de l’error d’haver cedit a la dreta el relat de la llibertat individual i del dret a la felicitat personal. Imperdonable, sí, però, així i tot, el repte més gran no és de fons, sinó de to. I valdria la pena reflexionar-hi un poc.
La crispació i la indignació són com els soviets: només poden funcionar durant un temps i en condicions particularíssimes. Després, perden sentit i es degraden. La irritació i la depressió no són, per definició, productives ni sostenibles. Que li demanin, si no, a Aznar, que el 2004 va enterrar tot el seu capital polític, que havia estat inexpugnable, sota capes de sinistra negativitat. L’atmosfera política va arribar a ser tan irrespirable que la gent va preferir un Bamby. Santament.
Perquè, si els partits gairebé no formulen ni vehiculen propostes, com és que la gent continua anant a votar? Per qualque motivació, misteriosa i difícilment aprehensible, relacionada més amb el to que amb el contingut. De fet, el to és el missatge. I l’hauríem de cuidar més.
