Entre Macron i Le Pen
Fractures. Hi ha setmanes que són com un compte enrere, i dies que acceleren canvis sistèmics. El futur immediat d’Europa penja del fil de les urnes franceses i d’un anunciat assalt final al Donbass. És un futur escrit des de la por i la intimidació; des de la consciència que el món trontolla sota els nostres peus. Vladímir Putin s’ha lliurat a la batalla definitiva pel control de l’est d’Ucraïna, des de Mariúpol, amb l’amenaça nuclear com a instrument de força, i la urgència d’embastar un suposat èxit simbòlic abans del 9 de maig, data de l’aniversari de la victòria soviètica sobre el nazisme.
Abans, però, cal saber fins on arriba l’imparable avançament de l’extrema dreta a la Unió Europea. Com més s’allarga la guerra, més s’enreden les tensions intraeuropees. L’eufòria inicial per la força d’unes sancions que semblen haver tocat sostre pot donar pas a la fractura i la impotència. L’Europa autoritària espera el resultat de la segona volta de les presidencials franceses. No només a Moscou, també a Varsòvia i Budapest. Només cal recordar que quan el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, va criticar Emmanuel Macron per haver-se reunit amb Putin, abans de l’inici de la invasió, el president francès el va atacar titllant-lo d’"antisemita d’extrema dreta que prohibeix les persones LGBTI”.
Dilemes. Macron s’ha erigit en el defensor del sistema, en el garant de la continuïtat de la Cinquena República que ell mateix va desballestar condemnant a la irrellevància els dos grans partits tradicionals que l’havien estructurat. És gairebé una metàfora per a la UE. L’etern europeisme del president francès no ha aconseguit aturar tampoc l’erosió democràtica que corroeix la Unió.
Com el 2017, Macron confia en concentrar el vot republicà contra l’extrema dreta. Però l’electorat es debat entre els qui compren l’argumentari del president garant de la democràcia francesa i europea, els qui entomen la reelecció com el mal menor, els qui recelen del Macron Bonaparte (com l’anomena el llibre del periodista Jean-Dominique Merchet) artífex d’un sistema de partit únic amenaçat per l’extrema dreta, i els qui reneguen de tot el que representa l’elit política i cultural tradicional francesa. Les urnes mesuraran la força del vot anti Le Pen contra la del vot anti-Macron.
Renúncies. Com més es fracturen França i Europa, més fàcil sembla definir-se per oposició; contra tot allò que creiem que ens amenaça. Per això l’autoritarisme i l’exclusió són avui part de la construcció europea. Això és el que està en joc el pròxim 24 d’abril.
Marine Le Pen promet institucionalitzar la discriminació en favor d’una falsa concepció del que vol dir ser francès. Una concepció excloent i jeràrquica del sentit de pertinença que, a més, implicaria saltar-se la igualtat davant la llei, dinamitant principis en nom d’un suposat poble, a l’estil de les rebregades democràcies hongaresa i polonesa.
La xenofòbia s’enforteix. Només cal veure aquests quatre dies d’aldarulls violents que s’han viscut en diverses ciutats de Suècia per les protestes de grups d’extrema dreta contra l’islam i els musulmans; o el pla execrable (en paraules del Financial Times) del govern britànic de Boris Jonhson per enviar a Ruanda els refugiats que intenten entrar al Regne Unit.
El nacionalisme del benestar s’ha traduït en sistemes d’internament extraterritorials i militaritzacions de fronteres. I la UE l’ha institucionalitzat com a política. Els maons polítics del futur immediat d’Europa estan fets de violacions de drets.
