M de Meloni
Aquests dies, arran de la victòria a Itàlia del populisme de dretes, que ocuparà la presidència del govern d’una manera sembla que més aferrissada que fins ara, s’ha parlat molt de la novel·la M, d’Antonio Scurati, un monument literari que porto llegint des de fa unes setmanes. No és un llibre curt; de moment porta dos volums sobre la vida de Mussolini, i se’n prepara un tercer. Al primer explica el context en què sorgeix el feixisme a Itàlia, després que el país es comptés entre els guanyadors de la primera guerra mundial. Mussolini era un mestre socialista reconvertit en periodista incendiari, un radical que sempre havia volgut (al contrari que els altres socialistes majoritaris) que Itàlia entrés a la guerra de 1914. Tot i la victòria, hi havia molta decepció: als italians no se’ls donava el botí d’Alsàcia, ni la ciutat del Fiume, ni cap dels territoris africans. Els veterans de guerra més ferotges, molts dels quals van tornar a casa mutilats o directament bojos, van possibilitar l’ascens de Mussolini, un personatge que sabia alimentar-se de tots els rancors, i que va definir el feixisme com ‘l’església de totes les heretgies’. A la novel·la se’ns narra, amb un to èpic que recorda Víctor Hugo, cada un dels moments del seu ascens: dels primers aldarulls contra els revolucionaris que jugaven a importar la revolució russa, a l’afer del Fiume, quan el poeta D’Annunzio va entrar amb menys de dos-cents soldats a la ciutat per fer-la seva contra els mandats internacionals. Tot el llibre ve acompanyat de la reproducció de documents (articles, cartes, telegrames…) que reforcen la veritat astoradora del que se’ns explica.
No sé si el que ens recorda Scurati serveix de gaire si volem entendre què ha passat ara a Itàlia amb la victòria de Meloni. Tampoc no ens hauria de sorprendre res: venen d’un moviment populista d’esquerres, el Moviment Cinc Estrelles, i de Berlusconi (de qui Meloni era ministra de Joventut). I és cert que Meloni comença a fer activisme polític a disset anys, a Roma, entre els neofeixistes que tenen bustos de Mussolini a la tauleta de nit, i que mescla tot el rebombori conservador amb el to èpic de la contrarevolució feixista, la qual ara sap disfressar amb la poesia fantàstica de Tolkien o Michael Ende, autors que no deixa de citar. Fantasies apocalíptiques de bons i dolents que han de 'salvar la terra'. Tot plegat és bastant ridícul.
Però la temptació de riure és contraproduent, i amaga la vertadera cara d’aquest enemic horrible i ben perillós; ara, com sempre, ens haurem d’entretenir a catalogar i a pensar com fer-li front, més enllà de pancartes, activisme de tuits i retòrica de samarreta. L’única cosa que podem esperar és que caiguin, empesos per la seva matusseria, idiòcia, mala fe i sectarisme. Les administracions demanen gent sensata, que sàpiga fer front als problemes de tots; aquests no en sabran, i empitjoraran les coses. L’alternativa, però, en el temps en què vivim, no té per què ser un retorn a la sensatesa sinó un empitjorament progressiu d’aquesta mateixa manera de fer el ridícul.
Melcior Comes és escriptor
