Els locals

Cada dia de Sant Jordi observem l’aparició fugaç d’una au migratòria que sorgeix del no-res, mou breument les ales, picosseja una mica de mill i després desapareix, com les orenetes, fins que torna la següent primavera: és l’autor local. En parlen a les ràdios, a les teles, a tota la premsa escrita, sempre a redós de les cada vegada més avorribles informacions (o més aviat profecies) sobre el top ten de vendes de llibres, que amenaça amb pervertir del tot el sentit de la festa. La fórmula amb què ens els presenten és gairebé universal, sense variants: “a Lleida (o a Girona, o a Andorra, o a Tarragona, o on sigui) han estat molt venuts també els autors locals”. Vist així, hom diria que, d’autors, n’hi ha de dues menes: els que són universals (o alocals, podríem dir) i els locals. És un fenomen molt interessant i que no ha generat el debat que sens dubte mereixeria, perquè ho tenim tan assumit que ja ni hi pensem, i suposo que té molt a veure amb el paper de Barcelona com a ciutat que es creu diferent a la resta del món i demana que se li doni menjar a part. Que no hi ha autors locals, a Barcelona, per ventura? Que han nascut sense melic, potser? Per posar un exemple: l’Albert Espinosa, no és un autor local barceloní? I l’Albert Sánchez Piñol? Josep Maria Fonalleras, per posar un altre exemple, no és un grandíssim autor que ha tingut la desgràcia (o la sort) d’haver nascut a Girona? És Joan-Lluís Lluís un autor local perpinyanenc? I Ken Follett? No és un autor local de Cardiff, país de Gal·les? Pensem-hi, tots plegats, en uns instants de recolliment.