La lluita invisible pels drets d'autor
No asseguren cap riquesa als escriptors i traductors, però sense ells no hi hauria cap possibilitat ni tan sols d’aspirar a la més mínima contraprestació econòmica. No acostumam a associar-los a la fama, però el concepte que els sustenta, que és el de l’autoria, és la font de bona part del prestigi dels que ens dedicam a escriure i traduir. No revelaré cap veritat secularment amagada ni faré explotar gaires cervells si dic que els drets d’autor no són precisament la cosa més glamurosa del món, però sí que voldria defensar-los i reivindicar-los en un moment en què sembla que són més qüestionats i menyspreats que mai.
El principi bàsic dels drets d’autor és la idea que la creació (literària, en aquest cas) mereix el reconeixement d’una paternitat (qui escriu o tradueix un llibre) i d’un seguit de preceptes ètics que reposen sobre la dignitat del nostre ofici. Els drets associats a aquests preceptes són els anomenats drets morals, són intrínsecament irrenunciables i defensen aspectes tan essencials com el reconeixement de l’autoria d’una obra quan aquesta obra es publica o bé la capacitat dels autors de decidir què se’n fa, d’aquesta obra (qui la publica, com es comunica i distribueix, en quin àmbit territorial, en quines llengües, si se’n poden fer adaptacions, etc.). A això hi hem d’afegir, és clar, els royalties, aquell 10% del preu de venda al públic que, generalment i si tot va bé, l’escriptor d’una obra percep per cada exemplar que se’n ven. En el cas dels traductors, més enllà del pagament de l’encàrrec, els drets d’autor acostumen a descendir fins a xifres irrisòries, d’entre el 0,5 i el 2%. I això quan n’hi ha. En qualsevol cas, feis vosaltres mateixos els números… Misèria i companyia, o no?
Idò resulta que aquests drets, no només econòmics sinó també morals, els que reconeixen una de les baules més vulnerables i alhora essencials de la cadena de valor del llibre, són posats en dubte dia sí i dia també. No fa gaires setmanes, la revista Barcelona Metròpolis de l’Ajuntament de Barcelona (una institució pública, per tant) m’exigia que publicàs un conte que m’havien encarregat amb llicència “creative commons”, és a dir, que renunciàs a bona part dels meus drets morals, i fins i tot econòmics, com a autor; així vaig saber que aquesta és una pràctica generalitzada que afecta totes les publicacions de l’Ajuntament. També aquests dies m’assabentava que el grup del PDeCAT al Congrés proposava una esmena a la Llei Orgànica del Sistema Universitari que defensa un alliberament de facto dels drets d’autor de la investigació universitària, deixant a la intempèrie el treball de dècades d’investigadors i professors; un atemptat flagrant contra la nostra feina i la nostra dignitat com a creadors de coneixement.
Potser els drets d’autor no són el tema més sexi de conversa, però tenint en compte que l’alternativa són la pirateria i l’espoli, tal vegada convendria que en parlàssim més. I en parlarem.
