El lluç es mossega la coa (i es menja a ell mateix)
És evident que l’única esperança econòmica per a les Balears és que hi hagi una cosa tan semblant com sigui possible a una temporada turística, perquè la pandèmia ens va agafar sense saber fer altra cosa més que turisme, i turisme –diguin el que diguin els seus promotors– de baixa qualitat, de la més baixa de tot Europa. Per tant, qualsevol possibilitat realista de sortir-se’n passa, per a les Balears, necessàriament pel turisme. Més que més quan la realitat immediata imposa urgències tan crues com la que hem conegut aquests dies: l’atur juvenil, a les Balears, se situa en el 40%. No és que estiguem molt pitjor que el conjunt de l’Estat (o Espanya, per als que se senten ofesos quan es diu “estat espanyol”), en què la dada se situa en el 39,6%, però això no és cap consol. Ben al contrari, Espanya és el país amb el percentatge més alt d’atur juvenil de tota la Unió Europea, i les Balears són la comunitat amb el percentatge més alt d’atur juvenil de tot Espanya. En resum, les Balears tenen les pitjors dades d’atur juvenil de tot Europa.
Que hi hagi tanta gent jove sense feina significa una economia embarrancada, i això té conseqüències: pobresa, crispació, malestar social i major risc de delinqüència en serien algunes. Però, a més de conseqüències, l’atur juvenil també té causes: la primera de totes, l’abandonament escolar, en el qual les Balears, tristament, també ocupen posicions de lideratge. Segons la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), l’abandonament escolar prematur a les Balears es va situar el 2020 en un 21,23%: la quarta comunitat amb més al·lots i al·lotes que deixen penjats els estudis, només per darrere de Ceuta, Melilla i Andalusia. Totes tenen en comú el fet de ser comunitats (o ciutats autònomes) que viuen essencialment del turisme. I, a pesar que és cert que aquestes dades han baixat de l’any 2010 cap aquí, en realitat no han millorat: l’únic que s’ha cercat ha estat maquillar el percentatge de fracàs escolar (principal causa de l’abandonament prematur dels estudis) pel procediment de rebaixar l’exigència acadèmica i fomentar que els alumnes passin de curs a pesar de no tenir el nivell suficient. Disfressar les dades a cop d’autoenganys, en resum.
Als països en què l’economia depèn principalment del sector serveis, és habitual que es menystingui l’educació i es doni per bona la llei del mínim esforç. Frases com “per fer de cambrer (o de caixera, o de picapedrer, o d’instal·lador d’aires condicionats, o de dona de fer net) no fan falta estudis” són molt habituals. No fa falta saber història, ni matemàtiques, ni física, ni història de l’art, ni coneixement del medi natural, ni res de res. Amb prou feines castellà, perquè això és Espanya, i la mica d’anglès i d’alemany imprescindible per servir taules. El català, per descomptat, no és que no faci falta, sinó que és una imposició intolerable, a pesar de ser la nostra pròpia llengua. Tot aquest tristíssim repertori connecta amb unes altres èpoques en què els estudis es veien com una espècie d’article de luxe que només podia estar a disposició dels fills de casa bona, mai de les classes populars. I remet a una manera d’entendre la vida que ens condemna, com a societat, a l’endarreriment.
No perdem mai de vista que aquest endarreriment té uns polítics que el defensen i el promouen: són el PP, Vox i Ciutadans. És aquest endarreriment el que ens du a tenir un 40% de joves a l’atur, i a la vegada també ens imposa que, perquè aquests joves puguin fer feina, l’única opció en el termini immediat sigui persistir en més del mateix, és a dir, en el turisme de baixa qualitat. La situació és la d’un lluç que no és tan sols que es mossegui la coa, sinó que ja es devora a ell mateix.
Sebastià Alzamora és escriptor
