OPINIÓ

Cada lloc que estandarditzam

A Mallorca no podem comptabilitzar amb els dits dels peus i de les mans, ni multiplicats aquests per cent, els llocs que hem estandarditzat. Em referesc a llocs de dimensions més que considerables, barris sencers –la Gerreria, a Palma, n’és l’exemple més escandalós perquè es va fer una mena d’urbanització sense arrels on hi havia un traçat medieval–, trossos de camp al voltant de Ciutat i de la pràctica totalitat dels pobles, perquè si baixam a espais més petits (places, camins i carreteres, pinars, cases, comerços, etc, etc) en parlar de destrosses de la singularitat no ens basten els dits de mans i peus de tots els que habitam l’illa. 

Aquest dilluns hem sabut que els partits de dretes que governen a Pollença tornen a contraatacar promovent l’especulació a la primera línia de mar: “ Cinc edificis singulars del Moll de Pollença quedaran fora del catàleg de patrimoni” és el titular de la notícia. Això passarà si no ho tornen a evitar, com ja ho varen fer el 2010, els tècnics de Patrimoni del Consell, que no sé si els va en el sou haver d’aguantar la pressió dels especuladors, que no és poca. Si queden desprotegides, com volen i no de fa pocs anys els poders fàctics locals, tan units a la dreta pollencina que cada vegada que governa aprofiten l’ocasió per intentar-ho de bell nou, es perdrà l’oportunitat de tramitar la declaració de Bé Catalogat d’un conjunt ambiental que hauria d’incloure les cinc cases, però també el passeig i els elements singulars que queden vora la mar. És un conjunt que singularitza el Moll de Pollença, i que encara marca la diferència amb l’estandardització que es va fer, anys enrere, al Port d’Alcúdia, per posar un exemple proper i clamorós, dels que fan plorera. En podem posar set deus, d’exemples com aquest.

Cada lloc que s’estandarditza és un motiu més per al desarrelament, es perden la història, el caràcter i l’atractiu d’allò que té un sentit propi. Però l’estandardització d’un lloc abasta molt més que els elements patrimonials que perden la identitat. Sempre du a un canvi social i cultural, una transformació en la qual tothom hi perd. A escala col·lectiva, és un negoci del tot foradat. Fins i tot una diria que a la llarga hi arriben a perdre aquells que s’embutxaquen els doblers aviat i de pressa amb aquestes operacions. Al cap i a la fi, vivim de la nostra singularitat, qualsevol poble en viu. I d’aquesta tendència frenètica a voler ser com qualsevol altre lloc, com cap lloc precís i com tots, ara com ara ja en pagam una factura inassumible. I no, no és que qualsevol passat fos millor, ni tampoc negar la transformació natural i segur que necessària. És que si volem tenir futur, aquest passa perquè ens reconeguin i sobretot que nosaltres mateixos ens puguem reconèixer.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF