12/05/2022

Lloa dels poetes valencians

2 min

Dissabte passat vaig tenir el goig de ser a la Fira del Llibre de València i de prendre part a l’acte que s’hi va celebrar, en homenatge al poeta Jaume Pérez Montaner, i a la seva trajectòria exemplar. L’espai de la Fira on es va fer la cosa estava ple com un ou, i a més d’una brillant glossa a càrrec de la també escriptora i professora Isabel Robles (i esposa de l’autor, amb la qual cosa la glossa va tenir doble mèrit, perquè Robles va aconseguir no caure en cap dels múltiples paranys que la situació li comportava), una llarga corrua de poetes i lletraferits van desfilar per la tarima, sota la batuta de Manolo Gil, per llegir poemes de Pérez Montaner, que va cloure l’acte amb una breu lectura de versos seus. Per postres, aquell dia Pérez Montaner complia 84 anys, i ho feia en gran forma.

El fet és oportú per recordar que disposem d’edicions recents (sempre gràcies als bons oficis de les edicions de la Institució Alfons el Magnànim, i del seu director Vicent Berenguer) de la poesia completa del mateix Jaume Pérez Montaner, així com de Josep Piera i Marc Granell, que són els tres grans poetes grans (per edat i per importància) que té actius la poesia catalana al País Valencià. Ells van recollir el testimoni, si es pot dir així, de l’immens Vicent Andrés Estellés i del no menys gegantí Joan Fuster, de qui enguany commemorem l’aniversari del naixement: Fuster, com sabem, és més conegut com a pensador, però també va ser un poeta ben notable, i la mateixa Alfons el Magnànim n’acaba de publicar un volum que en recull l’obra poètica completa. De Marc Granell n’acaba de sortir també l’antologia Vesprada d’amor i única, al segell Amsterdam.

Piera, Pérez Montaner i Granell són com tres fars que il·luminen la literatura catalana sencera, i sota la seva claror han crescut, a terres valencianes, altres escriptors extraordinaris, en vers i en prosa. Des d’Enric Sòria fins a Àngels Gregori, des de Joan Navarro o Salvador Jàfer fins a Joan Deusa, des d’Antoni Ferrer fins a Maria Josep Escrivà, o des dels recentment traspassats Josep Bonet i Fina Cardona fins a Josep Lluís Roig o Begonya Pozo, des de Teresa Pascual fins a Begonya Mezquita, el bé de Déu que les lletres catalanes tenen al sud és d’una fertilitat, un vigor i una qualitat fora del comú.

Ho dic perquè seria horeta que aprenguéssim a deixar de mirar la literatura catalana des de les ulleres (absurdes ulleres) de la divisió administrativa en comunitats autònomes, i començar a mirar-la com un tot: el conjunt no és tan gran que no es pugui abastar amb comoditat, i a la vegada, és d’una riquesa i una potència tan considerables com els de qualsevol altra literatura europea. Per altra banda, allò que se’n deia el conreu literari potser sí que no és prova suficient de la vitalitat d’una llengua, però el que és segur és que les llengües en declivi no tenen tants d’escriptors, ni tan bons, com la catalana. També al País Valencià, per descomptat. 

stats