OPINIÓ
Opinió 22/05/2020

Sota el llit

Melcior Comes
3 min

EscriptorAra que tot torna a agafar forma, més o menys, de normalitat, ens trobem que les escenes que ens ofereix la vida col·lectiva ens deixen amb el gest estupefacte. L’estiu comença a apuntar en l’horitzó, i després d’aquesta llarga quarantena sembla que la gent té ganes de gresca i d’assolellar-se. Hi ha normes i fases, i coses que se suposa que no podem fer encara. Tanmateix, la majoria fa de més i de menys; cadascú mira de jugar-se la salut en un barem on també hi ha altres interessos –el plaer, la vida social, la diversió pura, el calé– sobre de la taula. Ja sabem que el problema no és infectar-se un mateix (risc que hom podria assumir lliurement) sinó infectar els altres un cop s’és portador, cosa que, sí, posa llavors en risc la vida i la llibertat de la resta. Aquesta crisi ens ha fet més evident que mai que la vida de cadascú, en una societat lliure i complexa, està en mans dels altres. La màquina social funciona si tothom fa el seu paper i es cenyeix a uns principis de col·laboració intel·ligent.

I és ara, quan ja hi ha un cansament col·lectiu, que sembla que costa més cenyir-se a les normes bàsiques que han regit la quarantena, per molt que s’hagin de relaxar. Percebo unes ganes més aviat demencials de tornar a fer la vida d’abans. És comprensible que els nens vulguin, en part, tornar a l’escola, per bé que no han estat els que més han sofert el confinament. Han estat els pares, que han hagut de teletreballar mentre els tenien a casa, i havien de continuar regint la casa, la feina i la convivència enmig de perills i paranoies, els més estressats d’aquest xinxer. Semblava molt prudent suspendre les classes, però ara tot això ha tornat un entusiasme per a la represa que fa una mica de por, perquè potser es basa més en les ganes de canviar de rutines que no en la prudència. Arriba un punt en què el desig sembla que hagi de doblegar la trista realitat que ens envolta. La insatisfacció, la crisi econòmica més que present i probable i l’ànsia per tornar a una quotidianitat més àmplia i ordenada passen per damunt de les simples mesures de seguretat sanitària.

Tota una altra classe social, a Madrid o a Texas, s’ha rebel·lat també contra les mesures sanitàries. Hi ha una dreta que diu que s'empara en la llibertat, i que l’usa, però, contra la llibertat dels altres. Una cosa tan vella com la retòrica feixista dels anys trenta del segle XX, consignes arnades que no signifiquen més que la llei del més fort, només perquè ara té ganes de sortir a fer el que li dona la gana, per sobre del que seria raonable o necessari. Els mateixos que demanen la llibertat de portar armes automàtiques, o de no pagar impostos, ara volen la llibertat de moure’s arreu, obrir els negocis, anar a la platja i sortir de la regió sanitària. La llibertat del lleó de menjar-se les ovelles, i, a sobre, les ovelles han de callar o sentir com se'ls ensenya –a través dels mitjans!– que això és el millor que poden concebre. Entre una esquerra autoritària i una dreta que vol l’autoritat només per satisfer les seves matraques comptables, la llibertat de bon de veres fa bé de continuar ja no només a casa, sinó d’amagar-se sota el llit.

stats